5.4 Conceptes i propietats útils

@translationof Useful concepts and properties

5.4.1 Modes d’entrada

@translationof Input modes

La forma en la qual s’interpreta la notació continguda dins d’un fitxer d’entrada està determinada pel mode d’entrada en curs. En general, hi ha dues formes d’especificar el mode: una forma llarga, per exemple \chordmode, i una forma curta, per exemple \chords. La forma llarga s’usa habitualment quan se subministra l’entrada a una variable o quan s’està escrivint l’entrada directament a un context creat explícitament. La forma curta crea implícitament un context del tipus correcte per a l’entrada i li passa directament l’entrada. És útil en situacions senzilles quan no hi ha cap requeriment de crear explícitament el context receptor.

Mode d’acords

S’activa amb l’ordre \chordmode i produeix que l’entrada s’interpreti amb la sintaxi de la notació d’acords, vegeu Notació d’acords. La música al mode d’acords es produeix com acords sobre un pentagrama quan s’entra a un context Staff, com noms d’acords quan s’entra a un context ChordNames o com diagrames de trastos quan s’entra a un context FretBoards.

El mode d’acords s’activa també amb l’ordre \chords. Això també produeix que el codi que segueix s’interpreti amb la sintaxi de la notació d’acords però addicionalment crea implícitament un nou context ChordNames i produeix noms d’acords a partir de l’entrada a ell, vegeu Impressió dels noms d’acord.

Mode de percussió

S’activa amb l’ordre \drummode i produeix que el codi d’entrada s’interpreti amb la sintaxi de la notació de percussió, vegeu Notació bàsica de percussió. La música en mode de percussió es produeix com a notes de percussió quan s’entra a un context DrumStaff.

El mode de producció també s’activa amb l’ordre \drums. També fa que el codi que segueix s’interpreti amb la sintaxi de la notació de percussió però addicionalment crea implícitament un nou context DrumStaff i produeix les notes com notes de percussió, vegeu Notació bàsica de percussió.

Mode xifrat

S’activa amb l’ordre \figuremode i fa que el codi d’entrada s’interpreti amb sintaxi de baix xifrat, vegeu Introduir el baix xifrat. La música en mode de xifres es produeix com baix xifrat quan s’entra a un context FiguredBass o a un context Staff.

El mode xifrat també s’activa amb l’ordre \figures. També fa que el codi que ve a continuació s’interpreti amb la sintaxi del baix xifrat però addicionalment crea implícitament un nou context FiguredBass i produeix baix xifrat a partir de l’entrada, vegeu Introducció al baix xifrat.

Modes de trast i tabulatura

No hi ha modes d’entrada especials per introduir símbols de trastos i de tabulatura.

Per crear diagrames de trastos, escriviu les notes o acords en el mode de notes i imprimiu-los dins d’un context TabStaff, vegeu Tabulatures predeterminades.

Per crear diagrames de trastos a sobre d’un pentagrama, entreu notes o acords o bé en mode de notes o bé en mode d’acords i produïu-les en un context FretBoards context, vegeu Diagrames de trast automàtics. Alternativament, els diagrames de trastos es poden introduir com elements de marcatge a sobre de les notes utilitzant l’ordre \fret-diagram, vegeu Marcatges de diagrames de trasts.

Mode de lletra

S’activa amb l’ordre \lyricmode, i fa que l’entrada s’interpreti com a síl·labes de la lletra de la cançó amb duracions opcionals i modificadors de lletra associats, vegeu Música vocal. Input in lyric mode is rendered as lyric syllables when entered into a Lyrics context.

El mode de lletra també s’habilita amb l’ordre \addlyrics. Això també causa que l’entrada següent s’interpreti com a síl·labes de lletra però addicionalment crea implícitament un nou context Lyrics i produeix síl·labes de lletra a partir de l’entrada.

El mode de lletra també s’activa amb l’ordre \addlyrics. Aixo també crea un context Lyrics nou i a més afegeix una ordre \lyricsto implícita que associa la lletra que ve a continuació amb la música precedent, vegeu Duració automàtica de les síl·labes.

Modo de marcatge

S’activa amb l’ordre \markup, i fa que l’entrada s’interpreti amb la sintaxi del marcatge, vegeu Ordres de marcatge de text.

Mode de notes

És el mode predeterminat o es pot activar amb l’ordre \notemode. L’entrada s’interpreta com altures, duracions, marcatge, etc., i es grava com notació musical sobre un pentagrama.

Normalment no cal especificar el mode de notes de forma explícita, però pot ser útil fer-lo en certes situacions, per exemple si estem al mode de lletra, el mode d’acords o en un altre mode i volem inserir quelcom que sols es pot fer amb la sintaxi del mode de notes.

5.4.2 Direcció i posició

@translationof Direction and placement

En gravar música, la direcció i col·locació de molts elements és qüestió d’elecció. Per exemple, les pliques de les notes es poden dirigir cap a munt o cap avall; la lletra, les indicacions dinàmiques i altres marques expressives es poden col·locar a sobre o a sota del pentagrama; el text es pot alinear a l’esquerra, a la dreta o centrada; etc. La majoria d’aquestes eleccions poden deixar-se que el Lilypond les determini automàticament, però en certs casos pot ser desitjable forçar una direcció o col·locació concreta.

Indicadors de direcció de les articulacions

@translationof Articulation direction indicators

De forma predeterminada algunes direccions sempre són cap amunt o sempre cap avall (per exemple els matisos o el calderó), mentre que d’altres coses poden alternar entre amunt i avall en funció de la direcció de les pliques (com les lligadures o els accents).

Es pot sobreescriure l’acció predeterminada mitjançant el prefixat de l’articulació per un indicador de direcció. Hi ha disponibles tres indicadors de direcció: ^ (que significa “a dalt”, _ (que significa “a sota”) o - (que significa “usar la direcció predeterminada”). L’indicador de direcció es pot normalment ometre, cosa que suposa l’indicador predeterminat -, però cal un indicador de direcció sempre abans de:

• les ordres \tweak
• les ordres \markup
• les ordres \tag
• els marcatges de cadena, per exemple -"cadena"
• les ordres de digitació, per exemple -1
• les abreviatures d’articulació, per exemple -., ->, --

Aquestes ordres afecten sols a la nota següent.

\relative { c''2( c) c2_( c) c2( c) c2^( c) }

La propietat de direcció

@translationof The direction property

La posició o direcció de molts objectes de presentació està controlada per la propietat direction.

El valor de la propietat direction es pot establir al valor 1, amb el significat de “cap amunt” o “a sobre”, o a -1, amb el significat “cap avall” o “a sota”. Es poden usar els símbols UP i

Se pueden usar los símbolos UP i DOWN en substitució de 1 i -1 respectivament. La direcció predeterminada es pot especificar establint direction a 0 o a CENTER. De forma alternativa, en molts casos hi ha ordres predefinides per especificar la direcció. Totes elles són de la forma:

\xxxUp, \xxxDown or \xxxNeutral

on \xxxNeutral significa “utilitzar la direcció predeterminada”. Vegeu (learning)Objectes interiors al pentagrama section ‘Objectes interiors al pentagrama’ in Manual d’aprenentatge.

En algunes ocasions com a l’arpegi, el valor de la propietat direction pot especificar si l’objecte s’ha de col·locar a l’esquerra o a la dreta de l’objecte pare. En aquest cas -1 o LEFT signifiquen “a l’esquerra” i 1 o RIGHT signifiquen “a la dreta”. 0 o CENTER signifiquen “utilitzar la direcció predeterminada”.

Aquestes indicacions afecten a totes les notes fina que són cancel·lades.

\relative { c''2( c) \slurDown c2( c) c2( c) \slurNeutral c2( c) }

A la música polifònica, en general és millor especificar una veu explícita que canviar la direcció d’un objecte. Per veure més informació, vegeu Veus múltiples.

Vegeu també

Manual de aprenentatge (learning)Objectes interiors al pentagrama section ‘Objectes interiors al pentagrama’ in Manual d’aprenentatge.

Referència de la notació: Veus múltiples.

5.4.3 Distàncies i mesures

@translationof Distances and measurements

Les distàncies al LilyPond són de dos tipus: absolutes i escalades.

Les distàncies absolutes s’usen per especificar marges, sagnats i altres detalls de disseny de la pàgina, i de forma predeterminada s’especifiquen en mil·límetres. Les distàncies es poden especificar en altres unitats escrivint després de la xifra indicativa de la quantitat, \mm, \cm, \in (polzades), o \pt (punts, 1/72.27 polzades). Les distàncies de disseny de pàgina es poden especificar també en unitats escalables (vegeu el paràgraf següent) adjuntant \staff-space a la quantitat. La disposició de pàgina es descriu en detall a Disposició de la pàgina.

Les distàncies escalades sempre s’especifiquen en unitats d’un espai del pentagrama o, més rarament, mig espai del pentagrama. L’espai de pentagrama és la distància entre dos línies del pentagrama adjacents. El valor predeterminat es pot canviar globalment fixant la mida global del pentagrama, o es pot sobreescriure localment canviant la propietat staff-space de l’objecte StaffSymbol. Les distàncies escalades s’escalen automàticament amb qualsevol canvi a la mida global del pentagrama o a la propietat staff-space de l’objecte StaffSymbol, però els tipus de lletra s’escalen sols amb els canvis efectuats a la mida global del pentagrama. Així, la mida global del pentagrama possibilita la variació fàcil de la mida general d’una partitura gravada. Per veure els mètodes d’establiment de la mida global del pentagrama, vegeu Establiment de la mida del pentagrama.

Si cal dibuixar sols una secció d’una partitura a una escala diferent, per exemple una secció ossia o una nota al peu, no es pot simplement canviar la mida global del pentagrama, perquè això afectaria a tota la partitura. En aquests casos, el canvi de mida es fa sobreescrivint tant la propietat staff-space de StaffSymbol com la mida dels tipus de lletra. Hi ha disponible una funció de l’Scheme, magstep, per convertir des d’un canvi de la mida de la lletra fins un canvi equivalent a staff-space. Per veure una explicació i un exemple d’utilització, consulteu (learning)Longitud i gruix dels objectes section ‘Longitud i gruix dels objectes’ in Manual d’aprenentatge.

Vegeu també

Manual d’aprenentatge; (learning)Longitud i gruix dels objectes section ‘Longitud i gruix dels objectes’ in Manual d’aprenentatge.

Referència de la notació: Disposició de la pàgina, Establiment de la mida del pentagrama.

5.4.4 Dimensions

@translationof Dimensions

Les dimensions d’un objecte gràfic especifiquen les posicions dels límits esquerre i dret, aixi com els límits inferiors i superior de les caixes limítrofs dels objectes amb distàncies a partir del punt de referència de l’objecte en unitats d’espais de pentagrama. Aquestes posicions es codifiquen freqüentment com dues parelles de valors de l’Scheme. Per exemple, l’ordre de marcatge de text \with-dimensions agafa tres arguments, dels quals els dos primers son una parella de l’Scheme que dóna les posicions dels cantons esquerre i dret i una altra parella de l’Scheme que dona posicions dels límits inferior i superior:

\with-dimensions #'(-5 . 10) #'(-3 . 15) arg

Això especifica una caixa circumdant per a arg amb el seu límit a -5, el seu límit a 10, l’inferior a -3 i el superior a 15, tots ells mesurats a partir del punt de referència de l’objecte en unitats d’espais de pentagrama.

Vegeu també

Referència de la notació: Distàncies i mesures.

5.4.5 Propietats del símbol del pentagrama

@translationof Staff symbol properties

Es pot definir al mateix temps la posició vertical de les línies de la pauta i el nombre de línies d’ella. Com mostra l’exemple següent, les posicions de les notes no estan influïdes per les posicions de les línies de pauta.

\new Staff \with { \override StaffSymbol.line-positions = #'(7 3 0 -4 -6 -7) } \relative { a4 e' f b | d1 }

Es pot modificar l’amplada de la pauta. Les unitats són espais de pentagrama. L’espaiat dels objectes dins del pentagrama no resulta afectat per aquest ajustament.

\new Staff \with { \override StaffSymbol.width = #23 } \relative { a4 e' f b | d1 }

5.4.6 Objectes d’extensió

@translationof Spanners

Molts objectes de notació musical abasten diverses notes o fins i tot diversos compassos. Són exemples els crescendi, trins, claus de grups especials i claus de primera i segona veu. Aquests objectes s’anomenen “spanners” o «objectes d’extensió», i tenen propietats especials per controlar la seva aparença i comportament. Algunes d’aquestes propietats són comunes a tots els objectes d’extensió; d’altres es limiten a un subconjunt dels extensors.

Tots els objectes d’extensió donen suport a la interfície spanner-interface. Alguns, bàsicament aquells que tracen una línia recta entre els dos objectes, donen suport també la interfície line-spanner-interface.

Ús de la spanner-interface

@translationof Using the spanner-interface

Aquesta interfície proporciona dues propietats que s’apliquen a diversos extensors.

La propietat minimum-length (longitud mínima)

La longitud mínima de l’objecte d’extensió s’especifica a través de la propietat minimum-length. El seu augment sol produir l’efecte necessari d’augmentar l’espaiat de les notes entre els dos punts extrems. Malgrat això, aquesta sobreescriptura no té cap efecte sobre molts extensors, atès que la seva longitud està determinada per altres consideracions. Més a sota es mostren exemples de a on és efectiva.

a'~ a' a' % incrementa la longitud de la lligadura d'unió -\tweak minimum-length #5 ~ a'

\relative \compressMMRests { a'1 R1*23 % incrementa la longitud del compàs d'espera \once \override MultiMeasureRest.minimum-length = #20 R1*23 a1 }

\relative { a' \< a a a \! % incrementa la longitud de les marques expressives \override Hairpin.minimum-length = #20 a \< a a a \! }

Aquesta sobreescriptura es pot usar també per augmentar la longitud de les lligadures d’expressió i de fraseig:

\relative { a'( g) a -\tweak minimum-length #5 ( g) a\( g\) a -\tweak minimum-length #5 \( g\) }

Per alguns objectes de presentació, la propietat minimum-length és efectiva sols si es crida explícitament al procediment set-spacing-rods. Para fer-lo, s’ha de fixar la propietat springs-and-rods al valor ly:spanner::set-spacing-rods. Per exemple, la longitud mínima d’un glissando no té efecte a no ser que s’estableixi la propietat springs-and-rods:

% default e' \glissando c'' % no és efectiu per si sol \once \override Glissando.minimum-length = #20 e' \glissando c'' % sols efectiu si estan presents els dos overrida \once \override Glissando.minimum-length = #20 \once \override Glissando.springs-and-rods = #ly:spanner::set-spacing-rods e' \glissando c''

El mateix es pot dir de l’objecte Beam:

% no és efectiu per si sol \once \override Beam.minimum-length = #20 e'8 e' e' e' % sols efectiu si estan presents els dos overrida \once \override Beam.minimum-length = #20 \once \override Beam.springs-and-rods = #ly:spanner::set-spacing-rods e'8 e' e' e'

La propietat to-barline

La segona propietat útil del spanner-interface és to-barline. De forma predeterminada té el valor CERT, fent que els reguladors i altres objectes d’extensió que acaben sobre la primera nota d’un compàs, en comptes d’això acabin a la línia divisòria immediatament precedent. Si s’estableix al valor FALS, l’extensor arribarà més enllà de la barra de compàs i acabarà exactament sobre la nota:

\relative { a' \< a a a a \! a a a \break \override Hairpin.to-barline = ##f a \< a a a a \! a a a }

Aquesta propietat no és efectiva per tots els extensors. Per exemple, el seu establiment a #t no té cap efecte sobre les lligadures d’expressió o de fraseig, o sobre altres extensors per als que terminar a la barra de compàs no tindria cap significat.

Ús de la line-spanner-interface

@translationof Using the line-spanner-interface

Entre els objectes que donen suport a l’interfície line-spanner-interface es troben:

• DynamicTextSpanner
• Glissando
• TextSpanner
• TrillSpanner
• VoiceFollower

La rutina responsable de dibuixar els segells d’aquests extensors és ly:line-spanner::print. Aquesta rutina determina la localització exacta de les dues punts extrems i traça una línia entre ells, a l’estil sol·licitat. Les posicions dels dos punts extrems de l’extensor es calculen al vol, però és possible sobreescriure les seves coordenades Y. Les propietats que s’ha d’especificar estan niuades a deus nivells de profunditat a la jerarquia de propietats, però la sintaxi de profunditat a la jerarquia de propietats, però la sintaxi de l’ordre \override és força senzilla:

e''2 \glissando b' \once \override Glissando.bound-details.left.Y = #3 \once \override Glissando.bound-details.right.Y = #-2 e''2 \glissando b'

Les unitats per a la propietat Y són els espais staff-space, sent el punt del zero la linia central del pentagrama. Per al glissando, això és el valor de Y a la coordenada X que correspon al punt central de cada cap de nota si ens imaginem que la línia s’estén fins aquí.

SI no està fixat Y, els seu valor es calcula a partir de la posició vertical del punt ancoratge corresponen ¡t de l’extensor.

En cas de salt de línia, els valors per als punts extrems s’especifiquen per les sub-llistes left-broken i right-broken de bound-details. Per exemple:

\override Glissando.breakable = ##t \override Glissando.bound-details.right-broken.Y = #-3 c''1 \glissando \break f''1

Un nombre de propietats addicionals de les sub-llistes left i right de la propietat bound-details es poden especificar de la mateixa forma que Y:

Y

Estableix la coordenada Y del punt extrem, en desplaçaments de espais staff-space des de la línia central del pentagrama. De forma predeterminada és el centre de l’objecte àncora, i així un glissando apunta al centre vertical del cap de la nota.

Per extensors horitzontals com els extensors de text i els trins, està fixat a 0 sense possibilitat de canviar-lo.

attach-dir (direcció d'ancoratge)

Determina on comença i acaba la línia de la direcció X, amb relació a l’objecte àncora. Sí, un valor de -1 (o LEFT, esquerra) Fa que la línia comenci a acabi en cantó esquerre del cap de la nota a la que està ancorada.

X

És la coordenada X absoluta del punt extrem. Se sol calcular al vol, i la seva sobreescriptura no té un efecte útil.

stencil (segell)

Els extensors de línia poden tenir símbols al començament o al final, i això està contingut a aquesta sub-propietat. Això és per a ús intern; es recomana enlloc d’això l’ús de text.

text (texto)

És un element de marcatge que s’avalua per donar al lloc al segell. S’usa per escriure cresc., tr i altres textos sobre els objectes d’extensió horitzontals.

\override TextSpanner.bound-details.left.text = \markup { \small \bold Slower } \relative { c''2\startTextSpan b c a\stopTextSpan }

stencil-align-dir-y (alineació del segell en y)

stencil-offset (desplaçament del segell)

Si no es modifiquen l’un o l’altre, el segell es col·loca senzillament al punt extrem, centrat sobre la línia, com ve definit per les sub-propietats X i Y. Si s’estableixen stencil-align-dir-y o stencil-offset es mourà el símbol de la vora verticalment amb relació a l’extrem de la línia:

\override TextSpanner.bound-details.left.stencil-align-dir-y = #-2 \override TextSpanner.bound-details.right.stencil-align-dir-y = #UP \override TextSpanner.bound-details.left.text = "ggg" \override TextSpanner.bound-details.right.text = "hhh" \relative { c'4^\startTextSpan c c c \stopTextSpan }

Observeu que els valors negatius mouen el text cap amunt, al contrari del podria esperar-se, atès que el valor de -1 o DOWN (avall) significa alinear la vora inferior del text amb la línia d’extensió. Un valor de 1 o UP (amunt) alinea la vora superior del text amb la línia extensora.

arrow (fletxa)

En establir aquesta sub-propietat a #t es produeix una punta de fletxa a l’extrem de la línia.

padding (farcit)

Aquesta sub-propietat controla l’espai entre el punt extrem especificat de la línia i l’extrem real. Sense farcit, un glissando començaria i acabaria al centre del cap de les notes.

La funció musical \endSpanners finalitza de forma prematura l’extensor que comença sobre la nota que segueix immediatament a continuació. S’acaba després d’una nota exactament, o en la següent barra de compàs si to-barline és vertader i es produeix una divisòria abans de la nota següent.

\relative c'' { \endSpanners c2 \startTextSpan c2 c2 \endSpanners c2 \< c2 c2 }

Si s’usa \endSpanners no cal tancar \startTextSpan amb \stopTextSpan, ni tancar els reguladors amb \!.

Vegeu també

Referència de funcionament intern: (internals)TextSpanner section ‘TextSpanner’ in Referència de funcionament intern, (internals)Glissando section ‘Glissando’ in Referència de funcionament intern, (internals)VoiceFollower section ‘VoiceFollower’ in Referència de funcionament intern, (internals)TrillSpanner section ‘TrillSpanner’ in Referència de funcionament intern, (internals)line-spanner-interface section ‘line-spanner-interface’ in Referència de funcionament intern.

5.4.7 Visibilitat dels objectes

@translationof Visibility of objects

Hi ha quatre formes principals en les quals es pot controlar la visibilitat dels objectes de presentació: es pot eliminar el seu segell, es poden tornar transparents, es poden pintar de blanc, o es pot sobreescriure la seva propietat break-visibility. Les tres primeres s’apliquen a totes els objectes de presentació; l’última sols a uns pocs: els objectes divisibles. El Manual d’aprenentatge introdueix aquestes quatre tècniques, vegeu (learning)Visibilitat i color dels objectes section ‘Visibilitat i color dels objectes’ in Manual d’aprenentatge.

Hi ha també algunes altres tècniques que són específiques de certs objectes de presentació. S’estudien sota Consideracions especials.

Eliminació del segell

@translationof Removing the stencil

Tots els objectes de presentació tenen una propietat stencil (segell). De forma predeterminada està establerta a la funció específica que dibuixa aquest objecte. Si se sobreescriu aquesta propietat a #f no es crida cap funció i l’objecte no es dibuixa. L’acció predeterminada es pot recuperar amb \revert.

a1 a \override Score.BarLine.stencil = ##f a a \revert Score.BarLine.stencil a a a

Aquesta operació, força comú, té la forma abreujada \omit com a drecera:

a1 a \omit Score.BarLine a a \undo \omit Score.BarLine a a a

Fer transparents els objectes

@translationof Making objects transparent

Tots els objectes de presentació tenen una propietat transparent que de forma predeterminada està establerta a #f. Si es fixa a #t l’objecte encara ocupa espai però és invisible.

a'4 a' \once \override NoteHead.transparent = ##t a' a'

Aquesta operació, força comuna, té la forma abreujada \hide com a sota:

a'4 a' \once \hide NoteHead a' a'

Pintar els objectes de blanc

@translationof Painting objects white

Tots els objectes de presentació tenen una propietat de color que de forma predeterminada està establerta a black (negre). Si se sobreescriu a white (blanc) l’objecte serà indistinguible del fons blanc. Malgrat això, si l’objecte creua a altres objectes, el color dels punts de creuament queda determinat per l’ordre en el qual es dibuixen aquests objectes, cosa que pot deixar una imatge fantasma de l’objecte blanc, com pot veure’s aquí:

\override Staff.Clef.color = #white a'1

Es pot evitar això canviant l’ordre d’impressió dels objectes. Tots els objectes de presentació tenen una propietat layer (capa) que s’ha d’establir a un valor enter. Els objectes amb el valor de layer més baix es dibuixen primer, després es dibuixen els objectes amb valors més alts es dibuixen a sobre dels que tenen valors més baixos. De forma predeterminada, gairebé tots els objectes tenen assignada un valor layer de 1, tot i que alguns objectes, entre ells el pentagrama i les línies divisòries, StaffSymbol i BarLine, tenen assignat un calor de 0. L’ordre d’impressió dels objectes amb el mateix valor de layer és indeterminat.

A l’exemple de dalt, la clau blanca, amb un valor layer predeterminat de 1, es dibuixa després de les línies del pentagrama (valor layer predeterminat de 0), sobreimpressionant-les. Per canviar-lo, s’ha de donar a l’objecte Clef un valor de layer més baix, diguem-ne -1, perquè es dibuixi abans:

\override Staff.Clef.color = #white \override Staff.Clef.layer = #-1 a'1

Ús de break-visibility (visibilitat al salt)

@translationof Using break-visibility

Gairebé tots els objecte de presentació s’imprimeixen un sol cop, però alguns com les línies divisòries, les claus, les indicacions de compàs i armadures de tonalitat, es poden haver d’imprimir dos cops quan es produeix un salt de línia: un cop al final de la línia i un altre al començament de la següent. Aquests objectes reben el nom de divisibles, y tenen una propietat, break-visibility (visibilitat al salto), per controlar la seva visibilitat a les tres posicions en les quals pot aparèixer: al començament d’una línia, dins de la línia si es produeix un canvi, i al final de la línia si el canvi es produeix en aquest lloc.

Per exemple, la indicació de compàs s’imprimeix de forma predeterminada al començament de la primera línia i en cap altre lloc a no ser que es canviï, i en aquest cas s’imprimeix al punt en el qual es produeix el canvi. Si aquest canvi es produeix al final d’una línia, la nova indicació de compàs s’imprimeix al principi de la línia següent i també al final de la línia anterior com indicació de precaució.

Aquest comportament es controla per mitjà de la propietat break-visibility, que s’explica a (learning)Visibilitat i color dels objectes section ‘Visibilitat i color dels objectes’ in Manual d’aprenentatge. Aquesta propietat agafa un vector de tres valors booleans que, per ordre, determinen si l’objecte s’imprimeix al final, a dins, o al principi de la línia. O, per ser més exactes: abans del salt de línia, si no hi ha salta, o després del salt.

Com alternativa es pot especificar qualssevol de les vuit combinacions mitjançant funcions predefinides la definició de les qual està a ‘scm/output-lib.scm’, on les tres últimes columnes indiquen si els objectes de presentació seran visibles a les posicions que es mostren a l’encapçalament de cada columna:

Els ajustaments predeterminats de break-visibility depenen de l’objecte de presentació. La taula següent mostra tots els objectes de presentació d’interès que resulten afectats per break-visibility i l’ajustament predeterminat d’aquesta propietat:

L’exemple de sota mostra l’ús de la forma de vector per controlar la visibilitat de les línies divisòries:

\relative { f'4 g a b f4 g a b % Elimina la línia de compàs al final de la línia actual \once \override Score.BarLine.break-visibility = ##(#f #t #t) \break f4 g a b f4 g a b }

Tot i que els tres components del vector utilitzar per sobreescriure break-visibility han d’estar presents, no tots són efectius per tots els objectes de presentació, i algunes combinacions poden fins i tot donar errors. S’apliquen les limitacions següents:

• Les línies divisòries no es poden imprimir al principi de la línia.
• No es pot imprimir el número de compàs al principi de la primera línia a no ser que el seu valor establert sigui diferent a 1.
• Clau: vegeu la secció següent.
• Les repeticions dobles de tipus percentatge s’imprimeixen totes sempre o bé no s’imprimeixen mai. Utilitzeu begin-of line-invisible per imprimir-les i all-invisible per suprimir-les.
• Armadura: vegeu la secció següent.
• ClefModifier: vegeu la secció següent.

Consideracions especials

@translationof Special considerations

Visibilitat després d’un canvi explicit

La propietat break-visibility controla la visibilitat de les armadures i canvis de clau sols al principi de les línies, és a dir, després d’un salt. No té cap efecte sobre la visibilitat de l’armadura o la clau després d’un canvi explícit de tonalitat o de clau dins o al final d’una línia. A l’exemple següent l’armadura que segueix al canvi explícit de tonalitat a Sí bemoll major és visible fins i tot amb all-invisible establert.

\relative { \key g \major f'4 g a b % Intenta eliminar totes armadures \override Staff.KeySignature.break-visibility = #all-invisible \key bes \major f4 g a b \break f4 g a b f4 g a b }

La visibilitat d’aquests canvis explícits de tonalitat i de clau es controla per mitjà de les propietats explicitKeySignatureVisibility i explicitClefVisibility. Són les equivalents a la propietat break-visibility i les dues agafen un vector de tres valors booleans o les funcions predefinides relacionades anteriorment, exactament igual que break-visibility. Les dues són propietats del context Staff, no dels propis objectes de presentació, i per tant s’estableixen utilitzant l’ordre \set. Les dues estan establertes de forma predeterminada al valor all-visible. Aquestes propietats controlen la visibilitat sols la visibilitat de les armadures i les claus que resulten dels canvis explícits i no afecten a les armadures i tonalitats que estan al principi de les línies; per treure-les, encara s’ha de sobreescriure la propietat break-visibility a l’objecte corresponent.

\relative { \key g \major f'4 g a b \set Staff.explicitKeySignatureVisibility = #all-invisible \override Staff.KeySignature.break-visibility = #all-invisible \key bes \major f4 g a b \break f4 g a b f4 g a b }

Visibilitat de les alteracions de precaució

Per eliminar les alteracions de cancel·lació que s’imprimeixen a un canvi de tonalitat explicit, establiu la propietat printKeyCancellation del context Staff a #f:

\relative { \key g \major f'4 g a b \set Staff.explicitKeySignatureVisibility = #all-invisible \set Staff.printKeyCancellation = ##f \override Staff.KeySignature.break-visibility = #all-invisible \key bes \major f4 g a b \break f4 g a b f4 g a b }

Amb aquestes sobreescriptures sols queden les alteracions accidentals davant de les notes per indicar el canvi de tonalitat.

Observeu que en modificar la tonalitat a Do major o La menor, les alteracions de cancel·lació serien l’única indicació del canvi d’armadura. En aquest cas, l’establiment de printKeyCancellation al valor #f no té cap efecte:

\relative { \key g \major f'4 g a b \set Staff.explicitKeySignatureVisibility = #all-invisible \set Staff.printKeyCancellation = ##f \key c \major f4 g a b \break f4 g a b f4 g a b }

Enlloc d’això, per suprimir les alteracions de cancel·lació encara quan l’armadura canvia a Do major o a La menor, sobreescriviu la visibilitat del grob KeyCancellation:

\relative { \key g \major f'4 g a b \set Staff.explicitKeySignatureVisibility = #all-invisible \override Staff.KeyCancellation.break-visibility = #all-invisible \key c \major f4 g a b \break f4 g a b f4 g a b }

Línies divisòries automàtiques

Com a cas especial, la impressió de les línies divisòries també es poden inhabilitar establint la propietat automaticBars en el context Score. Si es fixa a #f, les barres de compàs no s’imprimeixen automàticament: s’han de crear explícitament amb una ordre \bar. A diferència de l’ordre predefinida \cadenzaOn, els compassos se segueixen comptant. La generació de compassos continua d’acord a aquest recompte si aquesta propietat s’estableix posteriorment a #t. Si es fixa al valor #f, sols poden produir-se salts de línia a ordres \bar explícites.

Claus transportades

El petit símbol de transposició sobre una clau es produeix per de l’objecte ClefModifier. La seva visibilitat s’hereva automàticament de la de l’objecte Clef, així que no cal aplicar les sobreescriptures corresponents break-visibility als objectes ClefModifier per a suprimir els símbols de transposició o octavació per a les claus invisibles.

Per als canvis de clau explícits, la propietat explicitClefVisibility controla tant el símbol de clau com el símbol de transposició o d’octava associat.

Vegeu també

Manual d’aprenentatge: (learning)Visibilitat i color dels objectes section ‘Visibilitat i color dels objectes’ in Manual d’aprenentatge.

5.4.8 Estils de línia

@translationof Line styles

Certes indicacions d’execució, per exemple rallentando, accelerando i els trins s’escriuen com a text i s’estenen sobre molts compassos mitjançant línies, a vegades puntejades o ondulades.

Tots elles usen les mateixes rutines que el glissando per dibuixar els textos i les línies, i per això l’ajustament fi del seu comportament es fa de la mateixa manera. Es fa amb un spanner (un objecte d’extensió), i la rutina responsable de dibuixar els objectes d’extensió és ly:line-spanner::print. Aquesta rutina determina la col·locació exacta dels dos extrems de l’objecte d’extensió i dibuixa una línia entre ells, en l’estil

A continuació es presenta un exemple dels diferents estils de línia disponibles, i com aplicar-los ajustaments fins.

\relative { d''2 \glissando d'2 \once \override Glissando.style = #'dashed-line d,2 \glissando d'2 \override Glissando.style = #'dotted-line d,2 \glissando d'2 \override Glissando.style = #'zigzag d,2 \glissando d'2 \override Glissando.style = #'trill d,2 \glissando d'2 }

Les posicions dels punts extrems de l’objecte d’extensió es computen al vol per a cada un dels objectes gràfics, però és possible sobreescriure’ls:

\relative { e''2 \glissando f \once \override Glissando.bound-details.right.Y = #-2 e2 \glissando f }

El valor de Y està establert a -2 per a l’extrem dret. El cantó esquerre es pot ajustar de forma semblant especificant left en comptes de right.

Si no està establert Y, el valor es computa a partir de la posició vertical dels punts d’ancoratge esquerre i dret de l’extensor.

Altres ajustament dels extensors són possibles, per veure més detalls consulteu Objectes d’extensió.

5.4.9 Rotació d’objectes

@translationof Rotating objects

Tant els objectes de presentació com els elements de text de marcatge es poden girar qualsevol angle respecte a qualsevol punt, però hi ha diferents mètodes per fer-lo.

Rotació d’objectes de presentació

@translationof Rotating layout objects

Tots els objectes de presentació que donen suport a la interfície grob-interface es poden rotar establint la seva propietat rotation. Accepta una llista de tres elements: l’angle de la rotació en sentit antihorari, i les coordenades x i y del punt amb relació al punt de referència de l’objecte, al voltant del qual es realitzarà la rotació. L’angle de rotació s’especifica en graus i les coordenades en espais de pentagrama.

L’angle de rotació i les coordenades del punt de rotació s’han de determinar per prova i error.

Sols en certes ocasions és útil la rotació d’objectes de presentació; l’exemple següent mostra una situació en la qual pot ser-ho:

g4\< e' d'' f''\! \override Hairpin.rotation = #'(20 -1 0) g4\< e' d'' f''\!

Rotació d’elements de marcatge

@translationof Rotating markup

Tots els textos de marcatge es poden rotar perquè es disposin en qualsevol angle, precedint-los de l’ordre \rotate. L’ordre accepta dos arguments: l’angle de rotació en graus en sentit antihorari, i el text que rotar. Els límits que ocupa el text no es roten: agafen el seu valor a partir dels extrems de les coordenades x i y del text rotat. A l’exemple següent la propietat outside-staff-priority del text s’estableix a #f per desactivar la resolució automàtica de col·lisions, cosa que empeny el text a una posició molt alta.

\override TextScript.outside-staff-priority = ##f g4^\markup { \rotate #30 "a G" } b^\markup { \rotate #30 "a B" } des'^\markup { \rotate #30 "a D-Flat" } fis'^\markup { \rotate #30 "an F-Sharp" }

This document was generated by gub on Juliol 13, 2020 using texi2html 1.82.

Altres idiomes: English, deutsch, español, français, italiano, 日本語.
Quant a la selecció automàtica de la llengua.