4.2 Disposició de la partitura

@translationof Score layout

Aquesta secció presenta les opcions de disposició de la partitura per al bloc \layout.

4.2.1 El bloc \layout

@translationof The layout block

Així com el bloc \paper conté ajustos relatius al format de la pàgina per a tot el document, el bloc \layout conté ajustaments per a la disposició específica de les partitures. Per establir les opcions de disposició de partitures de forma global, escriviu-les en un bloc \layout del nivell jeràrquic superior. Per establir opcions de disposició per a una partitura individual escriviu-les dins d’un bloc \layout dins del bloc \score, després de la música. Entre els ajustaments que poden aparèixer en un bloc \layout es troben els següents:

• la funció de l’Scheme layout-set-staff-size,
• les modificacions de context dels blocs \context, i
• les variables de \paper que afecten a la disposició de la partitura.

La funció layout-set-staff-size s’estudia en la secció següent, Establiment de la mida del pentagrama. Les modificacions de context s’estudien en un capítol diferent; vegeu Modificació dels connectors (plug-ins) de context i Canvi dels paràmetres predeterminats dels contextos.

Les variables de \paper que poden aparèixer dins d’un bloc \layout, i els valors predeterminats de les quals s’agafen del bloc paper, són:

• line-width, ragged-right i ragged-last (vegeu fVariables de \paper per a l’amplada i els marges)
• indent i short-indent (vegeu Variables de \paper per a desplaçaments i sagnats)
• system-count (vegeu Variables de \paper per als salts de línia)

He aquí un exemple d’un bloc \layout:

\layout {
  indent = 2\cm
  \context {
    \StaffGroup
    \override StaffGrouper.staff-staff-spacing.basic-distance = #8
  }
  \context {
    \Voice
    \override TextScript.padding = #1
    \override Glissando.thickness = #3
  }
}

Es poden escriure diversos blocs \layout com expressions del nivell superior. Això pot ser útil, per exemple, si hi ha diferents ajustaments emmagatzemats a diversos fitxers i s’inclouen opcionalment. Internament, quan s’avalua un bloc \layout, es fa una còpia de la configuració de \layout actual, i després s’apliquen els canvis definits en el bloc; el resultat es desa com la nova configuració actual. Des del punt de vista de l’usuari, els blocs \layout es combinen, però en situacions de conflicte (quan es canvia la mateixa propietat a blocs diferents) les definicions més tardanes prenen preferència.

Per exemple si aquest bloc:

\layout {
  \context {
    \Voice
    \override TextScript.color = #magenta
    \override Glissando.thickness = #1.5
  }
}

es col·loca després de l’exemple anterior, les sobreescriptures de 'padding i de 'color per a TextScript es combinen, però l’última sobreescriptura 'thickness per a Glissando substitueix (o oculta) a l’anterior.

Els blocs \layout es poden assignar a variables per a una reutilització posterior, però la forma en la qual això funciona és lleugera i significativament diferent del fet d’escriure-les literalment.

Si es defineix una variable de la manera següent:

variable_de_Layout = \layout {
  \context {
    \Voice
    \override NoteHead.font-size = #4
  }
}

desarà la configuració actual de \layout amb la sobreescriptura afegida de NoteHead.font-size, però aquesta combinació no es desa com la nova configuració actual. Tingueu en compte que la ‘configuració actual’ es llegeix quan la variable es defineix i no quan s’usa, de manera que el contingut de la variable depèn de la seva posició dins del codi font.

La variable es pot aleshores usar dins d’un altre bloc \layout, per exemple:

\layout {
  \variable_de_layout
  \context {
    \Voice
    \override NoteHead.color = #red
  }
}

Un bloc \layout que conté una variable, com a l’exemple anterior, no copia la configuració actual, sinó en el seu lloc usa el contingut \variable_de_layout com la configuració base per a les addicions posteriors. Això significa que qualsevol canvi definit entre la definició i l’ús de la variable, es perd.

Si la variable_de_layout es defineix (o s’inclou amb \include) immediatament abans que s’utilitzi, el seu contingut és senzillament la configuració en curs més les sobreescritures que s’hagi definit dins d’ell. Així doncs, a l’exemple anterior que mostra l’ús de \variable_de_layout l’últim bloc \layout consistiría en:

  TextScript.padding = #1
  TextScript.color = #magenta
  Glissando.thickness = #1.5
  NoteHead.font-size = #4
  NoteHead.color = #red

més les sobreescriptures de indent i de StaffGrouper.

Però si la variable ja hagués estat definida abans del primer bloc \layout la configuració actual contindria ara sols

  NoteHead.font-size= #4 % (escrita en la definició de la variable)
  NoteHead.color = #red % (afegida després de l'ús de la variable)

Si es planifica amb cura, les variables de \layout poden ser una eina valuosa per estructurar el disseny de la disposició de les fonts, i també per reiniciar la configuració de \layout a un estat conegut.

Vegeu també

Referència de la notació: Canvi dels paràmetres predeterminats dels contextos.

Fragments de codi: (snippets)Spacing section ‘Spacing’ in Fragments de codi.

4.2.2 Establiment de la mida del pentagrama

@translationof Setting the staff size

La mida de pentagrama predeterminada és de 20 punts, que correspon a una alçada del pentagrama de 7.03 mm (un punt és 100/7227 de polzada, o 2540/7227 mm). La mida del pentagrama es pot modificar de tres formes:

1. Per establir globalment la mida del pentagrama per a totes les partitures d’un fitxer (o en un bloc \book, per ser exactes), utilitzeu set-global-staff-size:

   #(set-global-staff-size 14)

   L’exemple de dalt estableix la mida global predeterminada del pentagrama a 14 pt (4.92 mm) i escala totes les mides de les lletra segons correspongui.

2. Per fixar la mida del pentagrama per a una sola partitura dins d’un llibre, useu layout-set-staff-size dins del bloc \layout d’aquesta partitura:

   \score { … \layout { #(layout-set-staff-size 14) } }

3. Per fixar la mida del pentagrama per a una sola pauta dins d’un sistema, useu l’ordre \magnifyStaff. Per exemple, les partitures de música de càmera editades de la forma tradicional, amb piano, usen habitualment pautes de 7 mm per al piano, mentre que les altres pentagrames solen estar entre 3/5 i 5/7 de reducció (entre el 60% i el 71%). Per obtenir la proporció de 5/7, escriviu:

   \score { << \new Staff \with { \magnifyStaff #5/7 } { … } \new PianoStaff { … } >> }

   En cas que sabeu quina mida de fontSize voleu usar, podeu usar la forma següent:

   \score { << \new Staff \with { \magnifyStaff #(magstep -3) } { … } \new PianoStaff { … } >> }

   Per imitar l’aparença de les edicions tradicionals, és millor evitar reduir el gruix de les línies del pentagrama.

Pes automàtic de la lletra a mides diferents

El tipus de lletra Emmentaler ofereix el conjunt de glifs musicals Feta en buit mides diferents, cadascú d’ells ajustats a una mida de pentagrama. Quant més petit és la mida dels glifs, més “pesats” es tornen, de forma que harmonitzen amb les línies del pentagrama, que són també relativament més gruixudes. Les mides de glif recomanades es relacionen en la taula següent:

Vegeu també

Referència de la notació: Selecció del la mida del tipus de lletra per a la notació El tipus de lletra Emmentaler

Fragments de codi: (snippets)Spacing section ‘Spacing’ in Fragments de codi.

Advertiments i problemes coneguts

layout-set-staff-size no canvia la distància entres les línies del pentagrama.

This document was generated by gub on Juliol 13, 2020 using texi2html 1.82.

Altres idiomes: English, deutsch, español, français, italiano, 日本語.
Quant a la selecció automàtica de la llengua.