4.6 Col·lisions d’objectes

@translationof Col·lisions of objects

4.6.1 Moviment d’objectes

@translationof Moving objects

Tot i que us pugui sorprendre, el LilyPond no és perfecte. Certs elements de notació es poden superposar, cosa que és una llàstima, però en realitat és força poc freqüent. Normalment la necessitat de moure objectes és fa per claredat o per raons estètiques: l’aspecte és millor amb una mica més o una mica menys d’espai de separació.

Hi ha tres enfocaments principals que porten a la resolució de superposicions en la notació. S’han de considerar a l’ordre següent:

1. La direcció d’un dels objectes que se superposen es pot canviar usant les ordres predefinides que es relacionen a dalt per als objectes dins-del-pentagrama (vegeu Objectes interiors al pentagrama). Es poden recol·locar fàcilment les pliques, lligadures d’expressió i d’unió, barres de corxera, indicacions dinàmiques, text i grups de valoració especial d’aquesta forma. La limitació és que sols teniu la possibilitat d’escollir entre dues posicions, i podria ser que cap d’elles sigui l’adequada.
2. Les propietats de l’objecte, que el LilyPond fa servir quan està col·locant els objectes de presentació, es poden modificar usant l’ordre de sobreescriptura \override. Els avantatges de fer canvis a aquest tipus de propietat són: a) que algun altre objecte es mourà automàticament si és necessari, per deixar-li lloc, i b) una única sobreescriptura es pot aplicar a totes les instàncies del mateix tipus d’objecte. Entre aquestes propietats es troben:
   • direction (direcció)

     Ja s’ha estudiat amb cert detall: vegeu Objectes interiors al pentagrama.

   • padding (farciment), right-padding (farciment per la dreta), staff-padding (farciment de pentagrama)

     Segons quin objecte s’està col·locant, el valor de la seva propietat de farciment padding especifica l’espai intermedi que s’ha de deixar entre l’objecte i el límit més pròxim de l’objecte contra el qual s’esta col·locant. Observeu que és el valor de padding de l’objecte que s’està col·locant el que s’ignora. Els espais intermedis especificats mitjançant padding es poden aplicar a tots els objectes que contemplen la interfície side-position-interface.

     En comptes de fer-lo amb padding, la col·locació dels grups d’alteracions es controla amb right-padding. Aquest propietat es troba a l’objecte AccidentalPlacement que, observeu, viu dins el context de Staff. Durant el procés tipogràfic, els caps de les notes es componen tipogràficament en primer lloc, i després les alteracions, si hi ha, s’afegeixen a l’esquerre dels caps utilitzant la propietat de farciment per la dreta right-padding per determinar la separació entre l’alteració i el cap, i de les alteracions entre sí. Així doncs, sols la propietat de farciment per la dreta right-padding de l’objecte AccidentalPlacement té efecte sobre les col·locacions de les alteracions.

     La propietat staff-padding està estretament relacionada amb la propietat padding: padding controla la separació mínima entre qualsevol objecte que contempli la interfície side-position-interface i l’objecte més proper (generalment la nota o les línies del pentagrama); staff-padding s’aplica sols als objecte que sempre se situen fora del pentagrama: controla la separació mínima entre aquest objecte i el pentagrama. Observeu que staff-padding no té cap efecte sobre objectes que se posicionen respecte a la nota en comptes de fer-lo respecte al pentagrama, fins i tot malgrat pot ser sobreescrit sense error per aquests objectes: simplement s’ignora.

     Per descobrir quina propietat de farciment cal per a l’objecte que es vol recol·locar, heu de tornar al manual de RFI i buscar les propietats de l’objecte. Aneu amb cura perquè les propietats de farciment podrien no estar a l’objecte més obvi, així que busqueu als objectes que puguin tenir alguna relació amb ell.

     Tots els valors de farciment es mesuren en espais del pentagrama. Per a la major part dels objectes el valor s’estableix de forma predeterminada en aproximadament 1.0 o menys (varia amb cada objecte). Es pot sobreescriure si cal una separació intermèdia més gran (o més petita).

   • self-alignment-X (Auto-alineament a l’eix X)

     Aquesta propietat es pot usar per alinear l’objecte a l’esquerra, a l adreta, o centrar-lo amb respecte al punt de referència de l’objecte «pare». Es pot usar amb tot els objectes que respecten la interfície self-alignment-interface. En general són objectes que contenen text. Els valors són LEFT, RIGHT o CENTER. De forma alternativa es pot especificar un valor numèric entre -1 i +1, no -1 s’alinea per l’esquerra, +1 s’alinea per la dreta, i els números intermedis mouen el text progressivament des d’alineat per l’esquerra fins a alineat per la dreta. Es poden especificar valors numèrics majors de 1 per moure el text fins i tot més lluny cap a l’esquerra, o menys de -1 per allunyar-lo més cap a la dreta. Un canvi a 1 en el valor correspon a un moviment de la meitat de la longitud total del propi text.

   • extra-spacing-width (amplitud de separació addicional)

     Aquesta propietat està disponible per a tots els objectes que respecten la interfície item-interface. Agafa dos números, el primer se suma al límit esquerre i el segon se suma al limit dret. Els números negatius desplacen el límit a l’esquerre i els positius a la dreta, per la qual cosa per eixamplar un objecte el primer número ha de ser negatiu i el segon positiu. Observeu que no tots els objectes ostenten els dos números. Per exemple, l’objecte Accidental (alteració) sols té en compte el primer número (la vora esquerra).

   • staff-position (posició de pentagrama)

     staff-position és una propietat de la interfície staff-symbol-referencer-interface, que respecten els objectes que es col·loquen amb relació al pentagrama. Especifica la posició vertical de l’objecte amb relació a la tercera línia del pentagrama en mitjos espais de pentagrama. És útil a la resolució de col·lisions entre objectes de presentació com silencis multi-compàs, lligadures d’unió i notes a veus diferents.

   • horizontal-shift

     Dins d’una veu, totes les notes que es produeixen al mateix moment s’agrupen a una columna de notes, i es crea un objecte NoteColumn per controlar el posicionament horitzontal d’aquest grup de notes (vegeu “Columnes de nota” a Veus explícites). Si i sols si dos o més columnes de nota dins d’un sol context de pauta, les dues amb pliques en la mateixa direcció, apareixen al mateix moment musical, els valors de les seves propietats horizontal-shift s’usen per assignar-los una puntuació i les columnes amb puntuacions més altes es desplacen progressivament per evitar les col·lisions entre els caps de les notes. Aquesta propietat s’estableix amb les ordres \voiceXXX i es poden sobreescriure directament amb una ordre \override o, de forma més comuna amb les ordres \shiftOn. Observeu que aquesta propietat s’usa per qualificar les columnes de nota o per aplicar desplaçaments: no especifica la magnitud del desplaçament, que es va incrementant progressivament en passos basant-se en l’amplitud dels caps de nota per a cada puntuació. Els passos són normalment de la meitat de l’amplitud d’un cap de nota, però pot ser l’amplitud completa del cap d’una nota quan està implicat un grup de notes molt atapeït.

   • force-hshift (forçar desplaçament horitzontal)

     La propietat force-hshift és una propietat d’una NoteColumn (realment ho és de la interfície note-column-interface). Modificar-lo permet moure una columna de notes en situacions on les columnes de notes se superposen. Observeu que no té efecte sobre les columnes de nota que no se superposen. S’especifica en unitats adequades a una columna de notes, per exemple l’amplitud del cap de la nota de la primera veu. S’ha d’usar en situacions complexes on les ordres \shiftOn normals (véase Veus explícites) no resolen el conflicte entre les notes de forma satisfactòria. És preferible a la propietat extra-offset per a aquest propòsit, perquè no cal esbrinar la distància en espais de pentagrama, i moure les notes dins o fora d’una NoteColumn afecta a d’altres accions, com ara a la fusió entre caps de nota.

3. Finalment, quant tota la resta falla, els objectes es poden tornar a posicionar manualment amb relació a la tercera línia del pentagrama verticalment, o desplaçant-los una certa distància a una nova posició. Els desavantatges són que els valors correctes per al nou posicionament s’han d’esbrinar, sovint per prova i error, per a cada objecte individual i, atès que el moviment es fa després que el LilyPond ha col·locat tota la resta d’objectes, l’usuari és responsable d’evitar cap col·lisió que pogués produir-se. Però la dificultat principal podria haver de tornar a calcular la posició si la música es modifica més tard. Les propietats que es poden suar per a aquest tipus de posicionament manual són:

   extra-offset (desplaçament addicional)

   Aquesta propietat s’aplica a qualsevol objecte de presentació que respecti el grob-interface. Agafa una parella de números que especifiquen el desplaçament addicional a les direccions horitzontal i vertical. Els nombres negatius mouen l’objecte a l’esquerra o cap avall. Les unitats són espais de pentagrama. El desplaçament addicional es fa després que la composició tipogràfica dels objectes ha acabat, així que un objecte pot ser tornat a posicionar a qualsevol lloc sense afectar cap altra cosa.

   positions (posicions)

   Aquesta propietat és de la major utilitat per ajustar manualment la inclinació i l’alçada de les barres de corxera, lligadures d’expressió i claus de grups de valoració especial. Agafa una parella de números que donen la posició dels extrems esquerre i dret de la barra, lligadura, etc. amb relació a la tercera línia del pentagrama. Les unitats són espais de pentagrama. Observeu, però, que les lligadures d’expressió i de fraseig no es poden tornar a posicionar en quantitats arbitràriament grans. El LilyPond en primer lloc genera una llista de posicions possibles per a la lligadura i de forma predeterminada troba la lligadura que té “millor aspecte”. Si la propietat positions s’ha sobreescrit, la lligadura que està més a prop de les posicions que s’han sol·licitat se selecciona de la llista.

Un objecte en particular podria no tenir totes aquestes propietats. Cal anar al manual RFI per buscar quines propietats estan disponibles per a l’objecte en qüestió.

Aquí presentem una llista dels objectes que és més probable que estiguin implicats en col·lisions, amb el nom de l’objecte que s’hauria de buscar al RFI per descobrir quines propietats s’han d’usar per a moure’ls.

4.6.2 Ajustament de la notació amb superposicions

@translationof Fixing overlapping notation

Vejam ara com poden ser d’ajuda les propietats que hem vist a la secció anterior, per resoldre problemes de notació que se superposa.

La propietat padding (farciment))

@translationof The padding property

La propietat padding es pot ajustar per augmentar (o disminuir) la distància entre símbols impresos a sobre o a sota de les notes

c'2\fermata \override Script.padding = #3 b2\fermata

% Això no funcionarà, mireu a sota \override MetronomeMark.padding = #3 \tempo 4 = 120 c'1 | % Això funciona \override Score.MetronomeMark.padding = #3 \tempo 4 = 80 d'1 |

Observeu al segon exemple la gran importància que té saber quin context respecta un determinat objecte. Atès que l’objecte MetronomeMark respecta el context Score, els canvis de propietats al context Voice passaran inadvertits. Per veure més detalls consulteu (notation)Modificació de les propietats section ‘Modificació de les propietats’ in Referència de la notació.

Si la propietat de farciment padding d’un objecte s’incrementa quan aquest objecte es troba a una pila d’objectes que s’estan col·locant d’acord a la seva prioritat outside-staff-priority, llavors aquest objecte es mourà, i també tots els que estan per fora d’ell.

La propietat right-padding (farciment per la dreta)

@translationof The right-padding property

La propietat right-padding afecta l’espaiat entre la alteració i la nota a la qual s’aplica. Normalment no és necessària, però l’espaiat predeterminat pot estar malament per certes glifs d’alteracions o combinacions de glifs que s’usen a la música microtonal. Aquests glifs han d’introduir-se sobreescrivint el segell de l’alteració amb un element de marcatge que contingui els símbols desitjats, així:

sesquisharp = \markup { \sesquisharp } \relative { c''4 % Això imprimeix un sesquisostingut però l'espaiat és massa petit \once \override Accidental.stencil = #ly:text-interface::print \once \override Accidental.text = #sesquisharp cis4 c % Això millora l'espaiat \once \override Score.AccidentalPlacement.right-padding = #0.6 \once \override Accidental.stencil = #ly:text-interface::print \once \override Accidental.text = #sesquisharp cis4 | }

Aixo utilitza necessàriament una sobreescriptura per al segell de l’alteració que s’estudiarà fin més endavant. El tipus de segell ha de ser un procediment, aquí modificat perquè imprimeixi el contingut de la propietat text de l’objecte Accidental, que al seu cop està establert com un signe de sesquisostingut. Aleshores el signe es pot separar de la cap de la nota sobreescrivint right-padding.

La propietat staff-padding (farciment de pentagrama)

@translationof The staff-padding property

staff-padding es pot usar per alinear objectes com matisos dinàmics al llarg d’una línia de base a una distància fixa del pentagrama, sempre que no existeixi cap altre element de notació que forci una distància major al pentagrama. No és una propietat de DynamicText sinó de DynamicLineSpanner. Això és així perquè la línia de base s’ha d’aplicar per igual a totes las dinàmiques, entre elles las que s’han creat com objectes de extensió. Així que aquesta és la forma d’alinear les indicacions de matís a l’exemple de la secció anterior:

\override DynamicLineSpanner.staff-padding = #3 \relative { a'4\f b\mf a\p b\mp }

La propietat self-alignment-X (auto-alineació en X)

@translationof The self-alignment-X property

L’exemple següent mostra com ajustar la posició d’un objecte de digitació de corda en relació a la plica d’una nota mitjançant l’alineament del límit dret amb el punt de referència de la nota «pare»:

\voiceOne <a''\2> \once \override StringNumber.self-alignment-X = #RIGHT <a''\2>

La propietat staff-position (posició al pentagrama)

@translationof The staff-position property

Els silencis multi-compàs en una veu poden xocar amb les notes a una altra veu. Atès que aquests silencis es graven centrats entre les barres de compàs, es necessitaria força esforç perquè el LilyPond esbrinés quines altres notes podrien xocar amb ell, ja que actualment tota la gestió de col·lisions entre notes i silencis es fa sols per a notes i silencis que ocorren al mateix temps. Vet aquí un exemple de col·lisió d’aquest tipus:

<< \relative { c'4 c c c } \\ { R1 } >>

La millor solució aquí és moure el silenci multi-compàs cap avall, ja que el silencia està a la veu dos. L’ajust predeterminat per a \voiceTwo (és a dir, a la segona veu d’una construcció <<{…} \\ {…}>>) és que staff-position tingui el valor -4 per MultiMeasureRest, així que l’hem de baixar, diguem-ne, quatre semiespais de pentagrama, al valor -8.

<< \relative { c'4 c c c } \\ \override MultiMeasureRest.staff-position = #-8 { R1 } >>

Això és millor que utilitzar, per exemple, extra-offset, perquè la línia addicional per sobre del silenci s’insereix automàticament.

La propietat extra-offset (desplaçament addicional)

@translationof The extra-offset property

La propietat extra-offset dóna un complet control sobre el posicionament d’un objecte tan vertical com horitzontalment.

A l’exemple següent, la segona digitació es desplaça lleugerament a l’esquerra, i 1.8 espais de pentagrama cap avall:

f'4-5 \once \override Fingering.extra-offset = #'(-0.3 . -1.8) f'4-5

La propietat positions (posicions)

@translationof The positions property

La propietat positions permet controlar manualment la posició vertical i des d’aquí també la inclinació dels tresets, lligadures d’expressió i de fraseig, i barres de corxera.

Vet aquí un exemple en el qual les lligadures de fraseig i d’expressió xoquen entre sí:

\relative { a'8 \( ( a'16 ) a \) }

Una possibilitat seria moure els dos extrems de la lligadura de fraseig cap a dalt. Podem intentar establir l’extrem esquerre a 2.5 espais de pentagrama per sobre de la tercera línia i l’extrem dret a 4.5 també cap amunt, i el LilyPond seleccionaria la lligadura de fraseig d’entre les candidates que ha trobat amb els seus extrems més propers a ells:

\once \override PhrasingSlur.positions = #'(2.5 . 4.5) a'8 \( ( a''16 ) a'' \)

Això suposa una millora, però, perquè no baixar una mica l’extrem dret de la lligadura d’expressió? Si ho provem, veurem que no es pot fer així. Això és a causa que no existeixen lligadures d’expressió candidates que estiguin més baixes que la que ja s’ha seleccionat, i en aquest cas la propietat positions no té cap efecte. Malgrat això, les lligadures d’unió, expressió i fraseig es poden col·locar i ajustar de manera molt exacta quan cal. Per aprendre la manera de fer-lo, consulteu (notation)Modificació de lligadures d’unió i d’expressió section ‘Modificació de lligadures d'unió i d'expressió’ in Referència de la notació.

Presentem un altre exemple. Veiem que la barra xoca amb les lligadures:

{ \time 4/2 << \relative { c'1~ 2. e8 f } \\ \relative { e''8 e e e e e e e f2 g } >> << \relative { c'1~ 2. e8 f } \\ \relative { e''8 e e e e e e e f2 g } >> }

Això es pot resoldre manualment elevant els dos extrems de la barra des de la seva posició a 1.81 espais de pentagrama sota la línia central fins, diguem-ne, 1 espai:

{ \time 4/2 << \relative { c'1~ 2. e8 f } \\ \relative { \override Beam.positions = #'(-1 . -1) e''8 e e e e e e e f2 g } >> << \relative { c'1~ 2. e8 f } \\ \relative { e''8 e e e e e e e f2 g \revert Beam.positions } >> }

Observeu que la sobreescriptura segueix aplicant-se a la segona veu del segon compàs de corxeres, però no a cap de les barres de la primera veu, ni tan sols a les que estan al segon compàs, que és posterior. Tan aviat com la sobreescriptura no pugui tenir cap efecte, hauria de ser revertida com es mostra.

La propietat force-hshift (forçar desplaçament horitzontal)

@translationof The force-hshift property

Ara podem veure com aplicar les correccions finals a l’exemple de Chopin que vam present al final de Sento veus, que deixem amb aquest aspecte:

\new Staff \relative { \key aes \major << { c''2 aes4. bes8 } \\ { <ees, c>2 des } \\ \\ { aes'2 f4 fes } >> | <c ees aes c>1 | }

És necessari que la nota interior del primer acord (el La bemoll de la quarta veu) no s’aparti de la columna vertical de la nota aguda, per la qual cosa usem \shiftOff.

En el segon acord preferim que el Fa estigui alineat amb el La bemoll i que la nota greu es col·loqui lleugerament a la dreta per evitar una col·lisió de les pliques. Ho aconseguim ajustant el valor de force-hshift a la NoteColumn del Re bemoll greu per moure’l a la dreta mig espai de pentagrama, i fixant force-hshift per al Fa al valor zero. Observeu que usem \once per evitar que els ajustament es propaguin més enllà del moment musical immediat, tot i que a aquest petit exemple es podria ometre el \once y el segon \override de la quarta veu. Això no suposaria una bona pràctica.

Presentem a continuació el resultat final:

\new Staff \relative { \key aes \major << { c''2 aes4. bes8 } \\ { <ees, c>2 \once \override NoteColumn.force-hshift = 0.5 des } \\ \\ { \once \shiftOff aes'2 \once \shiftOff f4 fes } >> | <c ees aes c>1 | }

4.6.3 Exemple real de música

@translationof Real music example

Finalitzarem aquesta secció sobre els ajustaments mostrant els passos que s’han de prendre per tractar amb un exemple complicat al que li calen diversos ajustaments per produir el resultat desitjat. L’exemple s’ha escollit deliberadament per il·lustrar l’ús de la Referència de la Notació per resoldre problemes de notació poc comuns. No és representatiu del procés de gravat més usual, per la qual cosa, us recomanem que no deixeu que aquestes dificultats us desanimin! Afortunadament, les dificultats com aquestes no són massa comunes!

L’exemple està extret de la Primera Balada de Chopin, Op. 23, compassos 6 al 9, la transició entre el Lent inicial i el Moderato. Presentem en primer lloc l’aspecte que volem que tingui el resultat, però per evitar complicar massa l’exemple hem tret les indicacions dinàmiques, les digitacions i el pedal.

Observem en primer lloc que la part de la ma dreta del tercer compàs requereix quatre veus. Són les cinc corxeres unides per una barra, la nota Do lligada, el Re blanca que es fusiona amb el Re corxera, i el Fa sostingut negra amb puntet, que també està fusionada amb la corxera de la seva mateixa alçada. Tota la resta està en una sola veu, així que el més fàcil és introduir aquestes tres veus addicionals, en el moment que facin falta i de forma temporal. Si us heu oblidat de com fer-ho, llegiu les seccions Sento veus i Veus explícites. Aquí prenem la decisió d’utilitzar veus instanciades explícitament per al passatge polifònic, atès que el LilyPond és més probable que pugui evitar les col·lisions si totes les veus s’instancien explícitament d’aquesta manera.

Començarem introduint les notes com dues variables i disposant l’estructura de pentagrames a un bloc Score, i veurem què produeix el LilyPond de forma predeterminada:

rhMusic = \relative { \new Voice { r2 c''4. g8 | bes1~ | \time 6/4 bes2. r8 % Inicia la secció polifònica de quatre veus << { c,8 d fis bes a } % continuació de la veu principal \new Voice { \voiceTwo c,8~ 2 } \new Voice { \voiceThree s8 d2 } \new Voice { \voiceFour s4 fis4. } >> | g2. % continuació de la veu principal } } lhMusic = \relative { r2 <c' g ees>2 | <d g, d>1 | r2. d,,4 r4 r | r4 } \score { \new PianoStaff << \new Staff = "RH" << \key g \minor \rhMusic >> \new Staff = "LH" << \key g \minor \clef "bass" \lhMusic >> >> }

Totes les notes són correctes, però l’aspecte està lluny de ser satisfactori. La lligadura d’unió xoca amb el canvi de compàs, certes notes no es fusionen correctament, i falten alguns elements de notació. En primer lloc tractarem amb el més senzill. Podem afegir fàcilment la lligadura d’expressió de la mà esquerra i la lligadura de fraseig de la ma dreta, atès que tot això es va estudiar al Tutorial. En fer-ho així obtenim:

rhMusic = \relative { \new Voice { r2 c''4.\( g8 | bes1~ | \time 6/4 bes2. r8 % Inicia la secció polifònica de quatre veus << { c,8 d fis bes a } % continuació de la veu principal \new Voice { \voiceTwo c,8~ 2 } \new Voice { \voiceThree s8 d2 } \new Voice { \voiceFour s4 fis4. } >> | g2.\) % continuació de la veu principal } } lhMusic = \relative { r2 <c' g ees>2( | <d g, d>1) | r2. d,,4 r4 r | r4 } \score { \new PianoStaff << \new Staff = "RH" << \key g \minor \rhMusic >> \new Staff = "LH" << \key g \minor \clef "bass" \lhMusic >> >> }

El primer compàs ara és correcte. El segon compàs conté un arpegi i acaba amb una barra doble. Com es fan, ja que no han estat mencionats en aquest Manual d’Aprenentatge? Aquí és on hem de tornar a la Referència de Notació. Buscant la paraula ‘arpegi’ i ‘línia divisòria’ a l’índex ens mostra ràpidament que un arpegi es fa afegint \arpeggio a un acord, i la doble barra es produeix per mitjà de la instrucció \bar "||". Això ho podem fer fàcilment. A continuació hem de corregir la col·lisió entre la lligadura d’unió i la indicació de compàs. Això es fa millor movent la lligadura cap amunt. Vam estudiar com moure objectes anteriorment a Moviment d’objectes, on diu que els objectes estan situats de forma relativa al pentagrama es poden moure verticalment sobreescrivint la seva propietat staff-position, que s’especifica en unitats de mig espai de pentagrama respecte de la línia central del pentagrama. Així doncs, la sobreescriptura següent col·locada just abans de la primera nota lligada pujarà la lligadura 3.5 mig espais de pentagrama per sobre de la línia central:

\once \override Tie.staff-position = #3.5

Amb això és completa el compàs dos, donant com a resultat:

rhMusic = \relative { \new Voice { r2 c''4.\( g8 | \once \override Tie.staff-position = #3.5 bes1~ | \bar "||" \time 6/4 bes2. r8 % Inicia la secció polifònica amb quatre veus << { c,8 d fis bes a } % continuació de la veu principal \new Voice { \voiceTwo c,8~ 2 } \new Voice { \voiceThree s8 d2 } \new Voice { \voiceFour s4 fis4. } >> | g2.\) % continuació de la veu principal } } lhMusic = \relative { r2 <c' g ees>2( | <d g, d>1)\arpeggio | r2. d,,4 r4 r | r4 } \score { \new PianoStaff << \new Staff = "RH" << \key g \minor \rhMusic >> \new Staff = "LH" << \key g \minor \clef "bass" \lhMusic >> >> }

Anem ara al tercer compàs i començament de la secció Moderato. El tutorial ens va ensenyar com escriure una indicació de tempo mitjançant l’ordre \tempo, por lo qual cosa afegir “Moderato” és fàcil. Pero ara, com fusionem notes estan a diferents veus? Aquí és on hem de tornar a buscar ajuda al manual de Referència de la notació. En cuscar la paraula “merge” (fusiona) a l’índex de la Referència de la notació arribem ràpidament a les ordres per barrejar notes amb diferent cap i amb o sense puntet, a (notation)Resolució de les col·lisions section ‘Resolució de les col·lisions’ in Referència de la notació. Al nostre exemple hem de fusionar ambdós tipus de notes al transcurs de la secció polifònica del compàs 3; per tant, gràcies a la informació que apareix a la Referència de la Notació, escrivim

\mergeDifferentlyHeadedOn
\mergeDifferentlyDottedOn

al principi de la secció, i

\mergeDifferentlyHeadedOff
\mergeDifferentlyDottedOff

al final, obtenint com a resultat:

Aquestes sobreescriptures han fusionat els dos Fa sostingut, però no els dos Re. Perquè no? La resposta està a la mateixa secció de la Referència de la Notació: les notes que es fusionen han de tenir les pliques en direccions oposades i dues notes no es poden fusionar bé si hi ha una tercera nota a la mateixa columna. Aquí els dos Re tenen les pliques cap amunt i hi ha una tercera nota: el Do. Sabem com canviar la direcció de la plica usant \stemDown, i la Referència de la notació també explica com moure el Do: aplicar un desplaçament usant una de les ordres \shift. Però, quin? El Do està a la veu dos que té desactivat el desplaçament, i els dos Re estan a les veus u i tres, que tenen el desplaçament desactivat i activat, respectivament. Per això hem de desplaçar el Do un nivell més encara, usant \shiftOnn per evitar que interfereixi amb els dos Re. En aplicar aquests canvis obtenim:

rhMusic = \relative { \new Voice { r2 c''4.\( g8 | \once \override Tie.staff-position = #3.5 bes1~ | \bar "||" \time 6/4 bes2.\tempo "Moderato" r8 \mergeDifferentlyHeadedOn \mergeDifferentlyDottedOn % Inicia la secció polifònica de quatre veus << { c,8 d fis bes a } % continuació de la veu principal \new Voice { \voiceTwo % Mou el c2 fora de la columna de la nota principal % perquè la fusió funcioni c,8~ \shiftOnn c2 } \new Voice { \voiceThree % La plica al d2 ha de ser cap avall per permetre la fusió s8 \stemDown d2 } \new Voice { \voiceFour s4 fis4. } >> | \mergeDifferentlyHeadedOff \mergeDifferentlyDottedOff g2.\) % continuació de la veu principal } } lhMusic = \relative { r2 <c' g ees>2( | <d g, d>1)\arpeggio | r2. d,,4 r4 r | r4 } \score { \new PianoStaff << \new Staff = "RH" << \key g \minor \rhMusic >> \new Staff = "LH" << \key g \minor \clef "bass" \lhMusic >> >> }

Ja gairebé està. Sols queden dos problemes: la plica cap avall sobre el Re fusionat no hauria d’estar aquí, i el Do estaria millor col·locat a la dreta dels Re. Sabem com fer les dues coses a partir d’ajustaments anteriors: fem la plica transparent, i movem el Do amb la propietat force-hshift. Aquí tenim el resultat final:

rhMusic = \relative { \new Voice { r2 c''4.\( g8 | \once \override Tie.staff-position = #3.5 bes1~ | \bar "||" \time 6/4 bes2.\tempo "Moderato" r8 \mergeDifferentlyHeadedOn \mergeDifferentlyDottedOn % Inicia la secció polifònica de quatre veus << { c,8 d fis bes a } % continuació de la veu principal \new Voice { \voiceTwo c,8~ % Torna a posicionar el C2 a la dreta de la nota fucionada \once \override NoteColumn.force-hshift = #1.0 % Mou el c2 for de la columna de la nota principal % perquè funcioni la fusió \shiftOnn c2 } \new Voice { \voiceThree s8 % La plica sobre la d2 ha de ser cap avall per permetre la fusió \stemDown % La plica sobre la d2 ha de ser invisible \tweak Stem.transparent ##t d2 } \new Voice { \voiceFour s4 fis4. } >> | \mergeDifferentlyHeadedOff \mergeDifferentlyDottedOff g2.\) % continuació de la veu principal } } lhMusic = \relative { r2 <c' g ees>2( | <d g, d>1)\arpeggio | r2. d,,4 r4 r | r4 } \score { \new PianoStaff << \new Staff = "RH" << \key g \minor \rhMusic >> \new Staff = "LH" << \key g \minor \clef "bass" \lhMusic >> >> }

This document was generated by gub on Juliol 13, 2020 using texi2html 1.82.

Altres idiomes: English, deutsch, español, français, italiano, 日本語, nederlands.
Quant a la selecció automàtica de la llengua.