3.3 Contextos i gravadors

@translationof Contexts and engravers

Els contextos i els gravadors s’han mencionat de manera informal a seccions anteriors; ara tan sols veurem aquests conceptes amb més detall, ja que són importants a l’ajust fi de la sortida del LilyPond.

3.3.1 Explicació dels contextos

@translationof Contexts explained

Quan s’imprimeix la música, s’han de afegir a la sortida una gran quantitat d’elements de notació que no apareixen explícitament al fitxer d’entrada. Per exemple, compareu l’entrada i la sortida del següent exemple:

\relative { cis''4 cis2. | a4 a2. | }

L’entrada és força greu, però a la sortida s’han afegit línies divisòries, les alteracions, la clau i l’armadura de la tonalitat. Quan el LilyPond interpreta l’entrada, la informació musical s’analitza d’esquerra a dreta de la mateixa manera que un intèrpret llegeix la partitura. Mentre es llegeix el codi d’entrada, el programa recorda on estan els límits dels compassos, i quines alçades requereixen alteracions accidentals explícites. Aquesta informació s’ha de conservar a diversos nivells. Per exemple, una alteració accidental afecta solament a un pentagrama, mentre que una línia divisòria ha d’estar sincronitzada al llarg de tot els sistema.

Dins del LilyPond, aquestes regles i petites porcions d’informació s’agrupen en Contexts. Ja hem vist el context de veu, Voice. Altres exemples de contextos són Staff (Pauta o pentagrama) i Score (Partitura). Els contextos són jeràrquics, de forma que reflecteixen la naturalesa jeràrquica d’una partitura musical. Per exemple: un context de Staff pot contenir molts contextos de Voice, i un context de Score pot contenir molts contextos de Staff.

Cada context assumeix la responsabilitat d’imposar algunes regles de notació, creant certs objectes de notació i mantenint les propietats associades. Per exemple, el context Voice pot introduir una alteració accidental i llavors el context Staff manté la regla de mostrar o suprimir l’alteració per a la resta del compàs.

Un altre exemple el constitueix el fet que la sincronització de les línies divisòries es gestiona dins del context de la partitura, Score, de forma predeterminada. Nogensmenys, a algunes músiques és possible que vulguem que les línies divisòries estiguin sincronitzades (pensem en una partitura polimètrica en compassos de 4/4 i de 3/4). En aquests casos hem de modificar els ajustos per omissió dels contextos Score i Staff.

Per a partitures molt senzilles, els contextos es creen implícitament i no hem de preocupar-nos per ells. Per a peces més grans, com per exemple qualsevol que tingui més d’un pentagrama, els contextos s’han de crear explícitament per assegurar-nos que no tindrem la quantitat exacta de pentagrames que necessitem, i que estan a l’ordre correcte. Per escriure peces amb notació especialitzada, és freqüent la modificació de contextos existents o fins i tot definir d’uns completament nous.

A més dels contextos Score, Staff i Voice, hi ha contextos que se situen entre els nivells de partitura i de pentagrama per controlar els grups de pentagrames , com els contextos alternatius de pentagrama i de veu, i contextos per a la lletra, la percussió, diagrames de trasts, baix xifrat, etc.

Els noms de tots els tipus de contextos es composen d’una o més paraules que comencen amb majúscula i que estan unides unes a les altres sense guió ni barra baixa, per exemple: PartituraDeTranscripcióGregoriana

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Explicació dels contextos section ‘Explicació dels contextos’ in Referència de la notació.

3.3.2 Creació de contextos

@translationof Creating contexts

A un fitxer d’entrada, el bloc de partitura, que es presenta precedit per la instrucció \score, conté una sola expressió musical i una definició de sortida associada (o bé un bloc \layout o bé un bloc \midi). El context Score se sol deixar que es creï automàticament quan comença la interpretació d’aquesta expressió musical.

Per a partitures que solament tenen una veu i un pentagrama, podem també deixar que els contextos Voice i Staff se creïn automàticament, però per a partitures més complexes és necessari crear-los a mà. La instrucció més simple que fa això és \new. S’anteposa a una expressió musical, per exemple

\new tipus expressió_musical

on tipus és el nom d’un context (com Staff o Voice). Aquesta instrucció crea un context nou, i comença a interpretar la expressió_musical que està dins d’aquest context.

En les seccions anteriors heu pogut veure molts exemples pràctics que creaven nous contextos de Staff i de Voice, però per a recordar-vos com s’usen aquestes instruccions en la pràctica, heus aquí un exemple anotat de música real:

\score { % inici de l'expressió única de música composta << % inici d'una secció pentagrames simultanis \time 2/4 \new Staff { % crea el pentagrama de la mà dreta \clef "treble" \key g \minor \new Voice { % crea la veu per a les notes de la mà dreta \relative { % inici de les notes de la mà dreta d''4 ees16 c8. | d4 ees16 c8. | } % fi de les notes de la mà dreta } % fi de la veu de la mà dreta } % fi del pentagrama de la mà dreta \new Staff << % crea el pentagrama de la mà esquerra \clef "bass" \key g \minor \new Voice { % crea la veu de la mà esquerra \voiceOne \relative { % inicia les notes de la veu u de la mà esquerra g8 <bes d> ees, <g c> | g8 <bes d> ees, <g c> | } % fi de les notes de la veu u de la mà esquerra } % fi de la veu u de la mà esquerra \new Voice { % crea la veu dos de la mà esquerra \voiceTwo \relative { % inici de les notes de la veu dos de la mà esquerra g4 ees | g4 ees | } % fi de les notes de la veu dos de la mà esquerra } % fi de la veu dos de la mà esquerra >> % fi del pentagrama de la mà esquerra >> % fi de la secció de pentagrames simultanis } % fi de l'expressió única de música composta

(Observeu com totes les instruccions que obren un bloc amb una clau, {, o amb angles dobles, <<, estan sagnades (tenen un marge addicional) amb dos espais addicionals, i la clau de tancament corresponent té un marge exactament igual. Tot i no ser necessari, observar aquesta pràctica reduirà considerablement el nombre d’errors de ‘parèntesis descompensats’, i es recomana especialment. Permet apreciar d’una sola ullada l’estructura de la música, i qualsevol parèntesis descompensat apareixerà molt clarament. Observeu també com el pentagrama de la mà esquerra es crea usant dobles angles perquè requereix dues veus, mentre que el pentagrama de la mà dreta es crea amb una expressió musical única tancada entre claus perquè sols requereix una veu.)

La instrucció \new també pot atorgar un nom identificatiu al context per distingir-lo d’altres contextos del mateix tipus:

\new tipus = identificador expressió_musical

Observeu la distinció entre el nom del tipus de context, Staff, Voice, etc., i el nom identificatiu d’una instància en particular d’aquest tipus, que pot ser qualsevol seqüència de lletres inventada per l’usuari. En el nom identificatiu també es poden utilitzar dígits i espais, però en aquest cas aquest nom ha d’anar entre cometes, per exemple \new Staff = "ElMeuPentagrama 1" expressió_musical. El nom identificatiu s’utilitza per referir-nos més tard a aquesta instància en particular d’un context. Hem vist això a la secció sobre la lletra, a Veus i música vocal.

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Creació i referenciació dels contextos section ‘Creació i referenciació dels contextos’ in Referència de la notació.

3.3.3 Explicació dels gravadors

@translationof Engravers explained

Totes i cadascuna de les marques de la sortida impresa d’una partitura feta amb el LilyPond està produïda per un Engraver (gravador). Així, tenim un gravador per imprimir pentagrames, un altre per imprimir els caps de les notes, un altre per a les pliques, un altre per a les barres, i molts més. En total hi ha més de 120 gravadors! Afortunadament, per a la major part de les partitures no és necessari conèixer més que alguns, per a partitures senzilles no hem de saber res de cap d’ells.

Els gravadores resideixen i operen dins de Contextos. Els gravadors com ara el gravador de la indicació de metrònom, Metronome_mark_engraver, l’acció i resultat del qual s’apliquen a la partitura com un tot, operen en el context més alt: el context de partitura Score.

El gravador de la clau Clef_engraver i el de l’armadura Key_engraver es troben probablement a tots els contextos de pentagrama (Staff), ja que els diferents pentagrames podrien requerir diferents claus i armadures.

El gravador dels caps de nota Note_heads_engraver i el de les pliques Stem_engraver viuen en cada u dels contextos de veu Voice, el context de nivell més baix de tots.

Cada gravador processa els objectes particulars associats amb la seva funció, i manté les propietats que estan relacionades amb aquesta funció. Aquestes propietats, com les que estan associades amb els contextos, es poden modificar per canviar el funcionament del gravador o l’aspecte d’aquests elements de la partitura impresa.

Tots els gravadors tenen noms compostos de diverses paraules que descriuen la seva funció. Sols està en majúscules la inicial de la primera paraula, i la resta se li uneix mitjançant guionets baixos. D’aquesta manera el gravador Staff_symbol_engraver és responsable de la creació de les línies del pentagrama, i el Clef_engraver determina i estableix l’alçada o el punt de referència sobre el pentagrama dibuixant un símbol de clau.

A continuació presentem alguns del gravadors més comuns, junt amb la seva funció. Podreu comprovar que és fàcil endevinar la funció a partir del nom (en anglès), i a l’inrevés.

Més endavant veurem es pot canviar com la sortida del LilyPond mitjançant la modificació del funcionament dels Gravadors.

Vegeu també

Referència de funcionament intern: (internals)Engravers and Performers section ‘Engravers and Performers’ in Referència de funcionament intern.

3.3.4 Modificar les propietats dels contextos

@translationof Modifying context properties

Els contextos es responsabilitzen de mantenir els valors d’un cert nombre de properties de context. Moltes d’elles es poden canviar per influir en la interpretació del codi d’entrada i canviar així l’aparença de la sortida impresa. Es modifiquen mitjançant la instrucció \set. Aquesta instrucció pren la forma següent:

\set NomDelContext.nomDeLaPropietat = #valor

On el NomDelContext és normalment Score, Staff o Voice. Es pot ometre, i en aquest cas se suposa que és el context en curs (normalment Voice).

Els noms de les propietats de context consisteixen en paraules unides sense cap guió o barra fixa, i on totes les paraules excepte la primera comencen en majúscula. A continuació podem veure alguns exemples de noms de propietats utilitzades amb freqüència. Hi ha moltes més que les que es mostren aquí.

on un valor Booleà es vertader (#t, True) o fals (#f, False), un Enter és un nombre enter positiu, un nombre real és un nombre decimal positiu o negatiu, i el text es tanca entre cometes dobles. Observeu l’aparició de signes de coixinet (#), en dos llocs diferents: com a part del valor Booleà abans de la t o la f, i abans del valor dins de la instrucció \set. Així doncs, quan s’està escrivint un valor Booleà, s’han d’escriure dos signes de coixinet, per exemple: ##t.

Abans de poder establir qualsevol d’aquestes propietats, hem de saber en quin context operen. A vegades és quelcom obvi, però en ocasions pot ser quelcom complicat. Si especifiquem un context equivocat, no es produeix cap missatge d’error, però el funcionament esperat no tindrà lloc. Per exemple, la propietat instrumentName (nom de l’instrument) viu clarament dins del context de Staff, ja que és el pentagrama el que ha de ser anomenat. En aquest exemple, el primer pentagrama resulta etiquetat, però no el segon, perquè hem omès el nom del context.

<< \new Staff \relative { \set Staff.instrumentName = "Soprano" c''2 c } \new Staff \relative { \set instrumentName = "Alto" % Incorrecte! d'2 d } >>

Recordeu que el nom del context predeterminat és Voice, així que la segona instrucció \set estableix la propietat instrumentName del context Voice a “Alto”, pero com el LilyPond no busca aquesta propietat al context Voice, no es realitza cap acció. Això no és un error, i no es registra cap missatge al fitxer Log del registre d’errors.

De forma semblant, si el nom de la propietat s’escriu amb alguna falta, no es produeix cap missatge d’error, i clarament l’acció esperada no pot tenir lloc. De fet, es pot establir qualsevol ‘property’ (fictícia) usant qualsevol nom que volem en qualsevol context que existeixi, mitjançant l’ús de la instrucció \set. Però si el nom no és conegut per al LilyPond, no produirà cap acció. Alguns editors de text que donen suport als fitxers d’entrada del LilyPond de manera especial, documenten els noms de propietats amb vinyetes quan passem sobre ells el punter del ratolí, com ara JEdit amb l’extensió LilyPondTool, o destaquen els noms de propietats desconegudes de manera diferent, com ara ConTEXT. Si no s’utilitza un editor amb aquesta possibilitats, es recomana comprovar la correcció del nom de la propietat al manual de Referència de funcionament intern: vegeu (internals)Tunable context properties section ‘Tunable context properties’ in Referència de funcionament intern o (internals)Contexts section ‘Contexts’ in Referència de funcionament intern.

La propietat instrumentName tindrà efecte solament si s’estableix dins del context Staff, però algunes propietats es poden establir a més d’un context. Per exemple, la propietat extraNatural està establerta de forma predeterminada al valor ##t (vertader) per a tots els pentagrames. Si s’estableix a ##f (fals) en un context de Staff determinat s’aplicarà solament a les alteracions d’aquest pentagrama. Si s’estableix a fals en el context de la partitura, Score, s’aplicarà a tots els pentagrames.

Així, això desactivarà els bequadres addicionals a un pentagrama:

<< \new Staff \relative { aeses'2 aes } \new Staff \relative { \set Staff.extraNatural = ##f aeses'2 aes } >>

i això els desactivarà a tots els pentagrames:

<< \new Staff \relative { aeses'2 aes } \new Staff \relative { \set Score.extraNatural = ##f aeses'2 aes } >>

Com un exemple més, si s’estableix clefTransposition dins del context de Score, aquesta instrucció canvia immediatament el valor de la transposició en tots els pentagrames en curs i estableix un nou valor predeterminat que s’aplicarà a tots els pentagrames.

La instrucció oposada, \unset, té l’efecte de suprimir la propietat del context, el que ocasiona que la major part de les propietats tornin al seu valor predeterminat. Normalment no és necessari l’ús de \unset, atès que una nova instrucció \set farà l’ajust desitjat.

Les instruccions \set i \unset poden aparèixer en qualsevol lloc del fitxer d’entrada i tindran un efecte a partir del temps on es troben i fins al final de la partitura o fins que la propietat es torni a establir mitjançant \set o \unset. Provem a modificar la mida de la font tipogràfica, el que afecta la mida dels caps de les notes (entre altres coses) diverses vegades. El canvi s’agafa a partir del valor predeterminat, no el valor en curs.

c4 d % fes que els caps de nota siguin més petits \set fontSize = #-4 e4 f | % fes que els caps de nota siguin més grans \set fontSize = #2.5 g4 a % torna a la mida predeterminada \unset fontSize b4 c |

Hem pogut veure com establir els valors de diversos tipus de propietat diferents. Observeu que els nombres enters i reals van sempre precedits d’un símbol de coixinet, #, mentre que un valor booleà vertader o fals s’especifica mitjançant ##t i ##f, amb dos coixinets. Una propietat de test s’ha de tancar entre cometes dobles, com abans, tot i que veurem més endavant que el text realment es pot especificar d’una forma molt més general utilitzant la molt potent instrucció markup.

Canviar les propietats d’un context amb \with

El valor predeterminat de les propietats de context es pot establir en el moment que es crea el context. A vegades aquesta forma d’establir el valor d’una propietat és molt més clara, si ha de quedar fix durant tot el temps que duri el context. Quan es crea un context amb una instrucció \new pot anar immediatament seguit d’un bloc \with { … } en el que s’estableix els valors predeterminats de les propietats. Per exemple, si volem suprimir la impressió de bequadres addicionals per a tota la duració d’un pentagrama, podem escriure:

\new Staff \with { extraNatural = ##f }

de la forma següent:

<< \new Staff { \relative { gisis'4 gis aeses aes } } \new Staff \with { extraNatural = ##f } { \relative { gisis'4 gis aeses aes } } >>

Les propietats ajustades d’aquesta manera encara poden canviar-se dinàmicament utilitzant \set i tornar-se al valor predeterminat que es va establir al bloc \with mitjançant \unset.

Així doncs, si la propietat fontSize s’ajusta dins d’una instrucció \with, té l’efecte de reiniciar el valor predeterminat de la mida de la font tipogràfica. Si més tard es modifica amb \set, aquest nou valor predeterminat pot restablir-se amb la instrucció \unset fontSize.

Canviar las propietats d’un context amb \context

Els valors de propietat dels contextos es poden establir per a tots els contextos d’un tipus determinat, com per exemple tots els contextos de Staff, amb una única instrucció. El tipus de context s’identifica mitjançant la utilització del nom del seu tipus, com Staff, precedit d’una barra invertida: \Staff. L’enunciat que estableix el valor de la propietat és el mateix que el que està en un bloc \with, presentat anteriorment. Es col·loca en un bloc \context dins d’un bloc \layout. Cada bloc \context afecta a tots els contextos del tipus especificat al llarg del bloc \score o \book en el que apareix el bloc \layout. A continuació presentem un exemple que mostra el format:

\score { \new Staff { \relative { cisis''4 e d cis } } \layout { \context { \Staff extraNatural = ##t } } }

Si es vol aplicar la sobreescriptura de propietats a tos els pentagrames de la partitura:

\score { << \new Staff { \relative { gisis'4 gis aeses aes } } \new Staff { \relative { gisis'4 gis aeses aes } } >> \layout { \context { \Score extraNatural = ##f } } }

Les propietats de context establertes d’aquesta forma es poden sobreescriure per a exemples concrets de contextos mitjançant enunciats dins d’un bloc \with, i mitjançant instruccions \set intercalades dins d’enunciats musicals.

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Canvi dels paràmetres predeterminats dels contextos section ‘Canvi dels paràmetres predeterminats dels contextos’ in Referència de la notació. (notation)L’ordre set section ‘L'ordre set’ in Referència de la notació

Referència de funcionament intern: (internals)Contexts section ‘Contexts’ in Referència de funcionament intern, (internals)Tunable context properties section ‘Tunable context properties’ in Referència de funcionament intern.

3.3.5 Afegir i eliminar gravadors

@translationof Adding and removing engravers

Hem vist que cada un dels contextos conté diversos gravadors, cada u dels quals és al seu cop responsable de la producció d’una fracció particular del resultat imprès, com ara línies divisòries, pentagrames, caps, pliques, etc. Si un gravador és eliminat d’un context, ja no podrà produir la seva sortida impresa. És una forma una mica radical de modificar la sortida, pero algunes vegades pot ser útil.

Canviar un sol context

Per eliminar un gravador d’un context únic, usem la instrucció \with situada immediatament després de la instrucció que crea el context, com a la secció anterior.

Com a il·lustració, repetim un exemple estret de la secció anterior amb les línies del pentagrama eliminades. Recordeu que les línies del pentagrama estan dibuixades pel gravador Staff_symbol_engraver.

\new Staff \with { \remove "Staff_symbol_engraver" } \relative { c'4 d \set fontSize = #-4 % fes més petits els caps de les notes e4 f | \set fontSize = #2.5 % fes més grans els caps de les notes g4 a \unset fontSize % retorna a la mida predeterminada b4 c | }

Els gravadors també es poden afegir als contextos individuals. La instrucció que ho fa és

\consists Nom_del_gravador,

situada dins d’un bloc \with. Certes partitures vocals tenen una indicació d’àmbit o tessitura situada al principi del pentagrama per indicar l’àmbit de notes en aquest pentagrama, vegeu (music-glossary)ambitus section ‘ambitus’ in Glossari musical. L’ambitus es produeix per part del gravador Ambitus_engraver, que normalment no està inclòs en cap context. Si l’afegim al context Voice, calcula el rang a partir d’aquesta única veu:

\new Staff << \new Voice \with { \consists "Ambitus_engraver" } { \relative { \voiceOne c''4 a b g } } \new Voice { \relative { \voiceTwo c'4 e d f } } >>

però si afegim el gravador d’àmbit al context de Staff, calcula el rang de totes les notes en totes les veus d’aquest pentagrama:

\new Staff \with { \consists "Ambitus_engraver" } << \new Voice { \relative { \voiceOne c''4 a b g } } \new Voice { \relative { \voiceTwo c'4 e d f } } >>

Canviar tots els contextos del mateix tipus

Els exemples anteriors mostren la manera d’eliminar o afegir gravadors als contextos individuals. També és possible eliminar o afegir gravadors a tots els contextos d’un tipus específic, situant les instruccions al context corresponent dins d’un bloc \layout. Per exemple, si volem mostrar els rangs de tessitura per a tots els pentagrames d’una partitura de quatre pautes, podem escriure

\score { << \new Staff { \relative { c''4 a b g } } \new Staff { \relative { c'4 a b g } } \new Staff { \clef "G_8" \relative { c'4 a b g } } \new Staff { \clef "bass" \relative { c4 a b g } } >> \layout { \context { \Staff \consists "Ambitus_engraver" } } }

Els valors predeterminats de les propietats dels contextos també es poden establir per a tots els contextos d’un tipus en particular incloent-hi la instrucció \set dins d’un bloc \context de la mateixa forma.

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Modificació dels connectors (plug-ins) de context section ‘Modificació dels connectors (plug-ins) de context’ in Referència de la notació, (notation)Canvi dels paràmetres predeterminats dels contextos section ‘Canvi dels paràmetres predeterminats dels contextos’ in Referència de la notació.

Advertiments i problemes coneguts

Els gravadors Stem_engraver i Beam_engraver (de plica i de barra) adjunten al cap de les notes els objectes que creen. Si es suprimeix el gravador de caps de nota Note_heads_engraver, no es produeix cap cap i per tant no es creen tampoc pliques ni barres.

This document was generated by gub on Juliol 13, 2020 using texi2html 1.82.

Altres idiomes: English, česky, deutsch, español, français, magyar, italiano, 日本語, nederlands.
Quant a la selecció automàtica de la llengua.