3.2 Les veus contenen música

@translationof Voices contain music

Igual que els cantants, al LilyPond li calen veus per cantar. En realitat, la música per a qualsevol instrument d’una partitura està sempre continguda dins d’una veu –el concepte del LilyPond més fonamental de tots–.

3.2.1 Sento veus

@translationof I’m hearing Voices

De les capes més fondes d’una partitura del LilyPond, les més baixes i més fonamental reben el nom de ‘Voice contexts’ («contextos de veu») o, abreujadament, ‘Voices’ («veus»). Les veus s’anomenen a vegades ‘layers’ («capes») a d’altres programes d’edició de partitures.

De fet, una capa o context de veu és l’única que pot contenir música. Si un context de veu no es declara explícitament, es crea un de forma automàtica, com vam veure al principi d’aquest capítol. Certs instruments com l’oboè sols poden tocar una nota cada cop. La música escrita per a aquests instruments sols requereix una veu. Els instruments que poden tocar més d’una nota a la vegada, com el piano, amb freqüència necessitaran diverses veus per codificar les diverses notes i ritmes concurrents que són capaces de tocar.

Una sola veu pot contenir moltes notes dins d’un acord, per suposat; aleshores, quan, exactament, es necessiten diverses veus? En primer lloc observeu aquest exemple de quatre acords:

\relative { \key g \major <d' g>4 <d fis> <d a'> <d g> }

Això es pot expressar utilitzant sols símbols d’acord amb angles simples, < … >, i per això tan sols es necessita una veu. Però suposeu que el Fa sostingut fos realment una corxera seguida d’un Sol corxera, una nota de pas que condueix al La. Ara tenim duen notes que comencen el mateix moment però tenen diferents duracions: la negra Re, i la corxera Fa sostingut. Com es codifica això? No es poden escriure amb un acord perquè totes les notes d’un acord han de tenir la mateixa duració. I no es poden escriure com dues notes en seqüència perquè han de començar al mateix moment. Aquí és on necessiten dues veus.

Vegem com es fa això dins de la sintaxi d’entrada del LilyPond.

La forma més fàcil d’introduir fragments amb més d’una veu a un sol pentagrama és escriure cada veu com una seqüència (amb { … }), i combinar-les simultàniament amb angles dobles, << … >>. Els fragments també s’han de separar mitjançant una doble barra invertida, \\, per situar-los a veus separades. Sense això, les notes anirien a una sola veu, el que normalment produeix errors. Aquesta tècnica s’adapta especialment bé a peces de música que són majorment homofòniques però ocasionalment tenen seccions curtes de polifonia.

Heus ací com dividim els acords anteriors en dues veus i afegim la nota de pas i la lligadura:

\key g \major % Veu "1" Veu "2" << { g4 fis8( g) a4 g } \\ { d4 d d d } >>

Observe com les pliques de la segona veu ara es dirigeixen cap avall.

A continuació vegem un altre exemple senzill:

\key d \minor % Veu "1" Veu "2" << { r4 g g4. a8 } \\ { d,2 d4 g } >> | << { bes4 bes c bes } \\ { g4 g g8( a) g4 } >> | << { a2. r4 } \\ { fis2. s4 } >> |

No és necessari usar una construcció << \\ >> diferent per a cada compàs. Per a música que tingui unes poques notes a cada compàs, aquesta disposició podria facilitar la llegibilitat del codi, però si hi ha moltes notes a cada compàs podria ser millor dividir-lo en dues veus separades de la següent manera:

\key d \minor << { % Veu "1" r4 g g4. a8 | bes4 bes c bes | a2. r4 | } \\ { % Veu "2" d,2 d4 g | g4 g g8( a) g4 | fis2. s4 | } >>

Aquest exemple té sols dues veus, però la mateixa construcció es pot usar per codificar tres o més veus mitjançant l’addició de més separadors de barra invertida.

Els contextos de veu porten els noms de "1", "2", etc. Els primers contextos estableixen les veus externes, la veu aguda del context "1" i la veu greu del context "2". Les veus interiors van als contextos "3" i "4". A cada un d’aquests contextos, la direcció vertical de les lligadures, pliques, matisos dinàmics, etc., s’ajusta de forma correcta.

\new Staff \relative { % Veu principal c'16 d e f % Veu "1" Veu "2" Veu "3" << { g4 f e } \\ { r8 e4 d c8~ } >> | << { d2 e } \\ { c8 b16 a b8 g~ 2 } \\ { s4 b c2 } >> | }

Totes aquestes veus estan separades de la veu principal que conté les notes just per fora de la construcció << … >>. Anomenarem això la construcció simultània. Les lligadures (de prolongació i d’expressió) solament poden connectar notes que estiguin dins de la mateixa veu, en conseqüència les lligadures no poden entrar o sortir d’una construcció simultània. A la inversa, les veus paral·leles de construccions simultànies diferents sobre el mateix pentagrama són la mateixa veu. Hi ha altres propietats relatives a les veus que també impliquen construccions simultànies. A continuació veiem el mateix exemple, amb colors i caps diferents per a cada veu. Observeu que els canvis a una veu no afecten a d’altres veus, però persisteixen més tard dins de la mateixa veu. Observeu també que les notes lligades es poden dividir entre les mateixes veus de dues construccions, com s’indica aquí a la veu de triangles blaus.

\new Staff \relative { % Veu principal c'16 d e f << % Bar 1 { \voiceOneStyle g4 f e } \\ { \voiceTwoStyle r8 e4 d c8~ } >> | << % Bar 2 % Continua la Veu 1 { d2 e } \\ % Continua la Veu 2 { c8 b16 a b8 g~ 2 } \\ { \voiceThreeStyle s4 b c2 } >> | }

Les instruccions \voiceXXXStyle estan pensades principalment per usar-les en documents educatius com el que presentem aquí. Modifiquen el color del cap, la plica i les barres, i l’estil del cap, de manera que les veus es poden distingir fàcilment. La veu u està establerta a rombes vermells, la veu dos a triangles blaus, la veu tres a cercles verdes amb aspes, i la veu quatre (que no es fa servir aquí) a aspes color magenta. \voiceNeutralStyle (que tampoc no es fa servir aquí) retorna tot a l’estil predeterminat. Veurem més endavant com l’usuari pot crear instruccions com aquestes. Vegeu Visibilitat i color dels objectes i Ús de variables per als ajustaments de disposició.

La polifonia no canvia la relació de les notes dins d’un bloc \relative. L’alçada de cada nota encara es calcula amb relació a la nota que la precedeix immediatament, o a la primera nota de l’acord precedent. Així, en

\relative c' { notaA << < notaB notaC > \\ notaD >> notaE }

notaB és relativa a notaA
notaC és relativa a notaB, no a notaA;
notaD és relativa a notaB, no a notaA ni a notaC;
notaE és relativa a notaD, no a notaA.

Una forma alternativa, que podria ser més clara si les notes a les veus estan molt separades, és col·locar una instrucció \relative al principi de cada veu:

\relative c' { notaA … }
<<
  \relative c'' { < notaB notaC > … }
\\
  \relative g' { notaD … }
>>
\relative c' { notaE … }

Finalment, analitzem les veus en una peça de música més complexa. Heus aquí les notes dels dos primers compassos del segon dels Dos Nocturns de Chopin, Op 32. Aquest exemple s’utilitzarà en fases posteriors dins del present capítol i el següent, per il·lustrar diverses tècniques per produir notació, i per tant us demanem que ignoreu per ara qualsevol cosa al codi subjacent que li sembli misteriós i tan sols es concentri a la música i les veus (totes les complicacions s’explicaran a seccions posteriors).

Amb freqüència, la direcció de les pliques s’utilitza per indicar la continuïtat de dues línies melòdiques simultànies. En aquest cas, totes les pliques de les notes agudes es dirigeixen cap amunt i les de la notes greus cap avall. Aquesta és la primera indicació que es requereix més d’una veu.

Però la necessitat real de diverses veus apareix quan hi ha notes que comencen al mateix temps però tenen duracions diferents. Observeu les notes que comencen a la tercera part del primer compàs. El La bemoll és una negra amb puntet, el Fa és una negra i el Re bemoll és una blanca. Aquestes notes no es poden escriure com un acord perquè totes les notes d’un acord han de tenir la mateixa duració. Tampoc es poden escriure com notes seqüencials, ja que han de començar al mateix temps. Aquesta secció del compas requereix tres veus, i la pràctica comuna seria escriure tot el compàs com tres veus com es mostra a sota, on hem usat diferents caps i colors per a la tres veus. Un cop més, el codi que hi ha a aquest exemple s’explicarà més tard, així que ignoreu tot el que no entengueu.

Intentarem codificar aquesta música partint de zero. Com veurem, això s’enfronta a certes dificultats. Començarem tal com hem après, usant la construcció << \\ >> per introduir la música del primer compàs a tres veus:

\new Staff \relative { \key aes \major << { c''2 aes4. bes8 } \\ { <ees, c>2 des } \\ { aes'2 f4 fes } >> | <c ees aes c>1 | }

Les direccions de les pliques s’assignen automàticament de forma que les veus de numeració imparell reben les pliques cap amunt i les de numeració parell cap avall. Les pliques de les veus 1 i 2 són correctes, però les pliques de la veu 3 haurien d’anar cap avall en aquest fragment en particular. Podem corregir això simplement oblidant-nos de la veu tres i situant la música a la veu quatre. Això es fa escrivint un altre parell de barres invertides (\\).

\new Staff \relative { \key aes \major << % Veu u { c''2 aes4. bes8 } \\ % Veu dos { <ees, c>2 des } \\ % Omet Veu tres \\ % Veu quatre { aes'2 f4 fes } >> | <c ees aes c>1 | }

Veiem que això arregla la direcció de la plica, però la col·locació horitzontal de les notes no és la desitjada. El LilyPond desplaça les notes interiors quan elles o les seves pliques d’una altra manera col·lisionarien amb les veus exteriors, però això no és el més adequat per a música de piano. En altres situacions, els desplaçaments que el LilyPond aplica poden no eliminar les col·lisions. El LilyPond aporta diverses formes d’ajustar la col·locació horitzontal de les notes. Encara no estem preparats per veure com es corregeix això, per la qual cosa deixarem el problema per a una secció posterior (vegeu la propietat force-hshift a Ajustament de la notació amb superposicions).

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Veus múltiples section ‘Veus múltiples’ in Referència de la notació.

3.2.2 Veus explícites

@translationof Explicitly instantiating voices

Els contextos de veu també es poden crear manualment dins d’un bloc << >> per crear música polifònica, utilitzant \voiceOne … \voiceFour per indicar les direccions requerides de pliques, lligadures, etc. A partitures més llargues, aquest mètode és més clar perquè permet que les veus estiguin separades i rebin noms més descriptius.

Concretament, la construcció << \\ >> que usem a la secció prèvia:

\new Staff {
  \relative {
    << { e'4 f g a } \\ { c,4 d e f } >>
  }
}

equival a

\new Staff <<
  \new Voice = "1" { \voiceOne \relative { e'4 f g a } }
  \new Voice = "2" { \voiceTwo \relative { c'4 d e f } }
>>

Els dos exemples anteriors produeixen:

Les instruccions \voiceXXX estableixen la direcció de les pliques, lligadures d’expressió, lligadures de prolongació, articulacions, anotacions de text, puntets i digitacions. \voiceOne i \voiceThree fan que aquests objectes apuntin cap amunt, mentre que \voiceTwo i \voiceFour els fan apuntar cap avall. Aquestes instruccions també produeixen un desplaçament horitzontal per a cada veu quan és necessari per evitar xocs entre els caps. La instrucció \oneVoice retorna els ajustos de nou als valors normals per a una sola veu.

Vegem a alguns exemples senzills exactament quin efecte tenen \oneVoice, \voiceOne i voiceTwo sobre l’escriptura, les lligadures d’unió i d’expressió i les indicacions de dinàmica:

\relative { % Comportament predeterminat o comportament després de \oneVoice c'4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c | }

\relative { \voiceOne c'4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c | \oneVoice c,4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c | }

\relative { \voiceTwo c'4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c | \oneVoice c,4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c | }

A continuació veurem tres formes diferents de composar la notació del mateix passatge polifònic, cada una de les quals té els seus avantatges segons la circumstància, utilitzant l’exemple de la secció anterior.

Una expressió que apareix directament dins de << >> pertany a la veu principal (però, observeu, no dins d’una construcció << \\ >>). Això és útil quan apareixen veus noves mentre la veu principal està sonant. A continuació podem veure una realització més correcte de l’exemple de la secció anterior. Les notes vermelles en forma de rombe mostren que la melodia principal està ara dins d’un context d’una sola veu, fent que es pugui traçar una lligadura per sobre d’elles.

\new Staff \relative { \voiceOneStyle % Aquesta secció és homofònica c'16^( d e f % Comença una secció simultània de tres veus << % Continua la veu principal en paral·lel { g4 f e | d2 e) | } % Inicia la segona veu \new Voice { % Estableix les pliques, etc., cap avall \voiceTwo r8 e4 d c8~ | 8 b16 a b8 g~ 2 | } % Inicia la tercera veu \new Voice { % Set stems, etc, up \voiceThree s2. | s4 b c2 | } >> }

Les construccions polifòniques niuades més profundament són possibles, i si hi ha una veu que apareix sols breument podria haver-hi una forma més natural d’escriure la música.

\new Staff \relative { c'16^( d e f << { g4 f e | d2 e) | } \new Voice { \voiceTwo r8 e4 d c8~ | << { c8 b16 a b8 g~ 2 | } \new Voice { \voiceThree s4 b c2 | } >> } >> }

Aquest mètode de niuar veus noves breument és útil quan sols hi ha seccions polifòniques petites, però quan tot el pentagrama és molt polifònic podria ser més clar usar sempre diverses veus, usant notes espaiadores per passar per sobre de les seccions on una veu està en silenci, com per exemple:

\new Staff \relative << % Inicia la primera veu \new Voice { \voiceOne c'16^( d e f g4 f e | d2 e) | } % Inicia la segona veu \new Voice { % Estableix les pliques, etc., cap avall \voiceTwo s4 r8 e4 d c8~ | 8 b16 a b8 g~ 2 | } % Inicia la tercera veu \new Voice { % Estableix les pliques, etc., cap amunt \voiceThree s1 | s4 b c2 | } >>

Columnes de notes

Les notes properes a un acord, o les notes que es produeixen al mateix temps en diferents veus, es disposen en dos (i ocasionalment més) columnes per evitar el solapament dels caps. Reben el nom de columnes de notes. Hi ha columnes diferents per a cada veu, i el desplaçament especificat en curs depenent de la veu s’aplica a la columna de la nota si en cas contrari es produís una col·lisió. Això es pot veure a l’exemple anterior. Al compàs 2 el Do a la veu dos està desplaçat a la dreta respecte del Re de la veu u, i a l’últim acord el Do de la veu tres també està desplaçat a la dreta respecte de les altres notes.

Les instruccions \shiftOn, \shiftOnn, \shiftOnnn i \shiftOff especifiquen el grau que s’han de desplaçar les notes i acords de la veu si en cas contrari es produís una col·lisió. De forma predeterminada, les veus exteriors (normalment les veus u i dos) tenen com a especificació \shiftOff, mentre que les veus interiors (tres i quatre) tenen especificat \shiftOn. Quan s’aplica un desplaçament, les veus u i tres es desplacen cap a la dreta i les veus dos i quatre es desplacen cap a l’esquerra.

\shiftOnn i \shiftOnnn defineixen nivells addicionals de desplaçament que es poden especificar temporalment per resoldre col·lisions en situacions complexes (vegeu Exemple real de música).

Una columna de notes pot contenir sols una nota (o acord) d’una veu amb les pliques cap amunt i una nota (o acord) d’una veu amb les pliques cap avall. Si les notes de dues veus que tenen les pliques a la mateixa direcció se situen en la mateixa posició i les dues veus no tenen cap desplaçament o porten especificat el mateix desplaçament, es produirà el missatge d’error “Xoquen massa columnes de notes”.

Vegeu també

Manual d’aprenentatge: Moviment d’objectes.

Referència de la notació: (notation)Veus múltiples section ‘Veus múltiples’ in Referència de la notació.

3.2.3 Veus i música vocal

@translationof Voices and vocals

La música vocal presenta una dificultat especial: hem de combinar dues expressions, és a dir, les notes i la lletra.

Ja heu vist la instrucció \addlyrics{}, que funciona bé per a partitures senzilles. Tot i així, aquesta tècnica és una mica limitada. Per a música de complexitat més gran, hem d’introduir la lletra en un context Lyrics utilitzant \new Lyrics i enllaçar explícitament la lletra i les notes mitjançant \lyricsto{}, usant el nom assignat a la veu.

<< \new Voice = "una" { \relative { \autoBeamOff \time 2/4 c''4 b8. a16 | g4. f8 | e4 d | c2 | } } \new Lyrics \lyricsto "una" { No more let | sins and | sor -- rows | grow. | } >>

Observeu que la lletra s’ha d’enllaçar a un context de Voice, no a un context de Staff. Aquest és un cas on és necessari crear contextos de Staff i de Voice explícitament.

El barrat automàtic que el LilyPond usa de forma predeterminada funciona bé per a la música instrumental, però no tan bé per a música sense lletra, on o bé el barrat no es necessita en absolut, o bé s’utilitza per indicar els melismes de la lletra. A l’exemple anterior hem utilitzat la instrucció \autoBeamOff per desactivar el barrat automàtic.

Ara reutilitzarem l’exemple anterior de «Judes Macabeu» per a il·lustrar aquesta tècnica més flexible. Primer la reescriurem per que faci servir variables, de manera que la música i la lletra es puguin separar de l’estructura de pentagrames. També introduirem una clau de grup de ChoirStaff. La lletra pròpiament dita s’ha de introduir amb \lyricmode perquè tenir seguretat que s’interpreti com a lletra i no com a música.

global = { \key f \major \time 6/8 \partial 8 } SopOneMusic = \relative { c''8 | c8([ bes)] a a([ g)] f | f'4. b, | c4.~ 4 } SopOneLyrics = \lyricmode { Let | flee -- cy flocks the | hills a -- dorn, __ } SopTwoMusic = \relative { r8 | r4. r4 c'8 | a'8([ g)] f f([ e)] d | e8([ d)] c bes' } SopTwoLyrics = \lyricmode { Let | flee -- cy flocks the | hills a -- dorn, } \score { \new ChoirStaff << \new Staff << \new Voice = "SopOne" { \global \SopOneMusic } \new Lyrics \lyricsto "SopOne" { \SopOneLyrics } >> \new Staff << \new Voice = "SopTwo" { \global \SopTwoMusic } \new Lyrics \lyricsto "SopTwo" { \SopTwoLyrics } >> >> }

Aquesta és l’estructura bàsica de totes les partitures vocals. Es poden afegir més pentagrames segons es necessiti, es poden afegir més veus als pentagrames i més estrofes a la lletra, i les variables que contenen la música es poden col·locar fàcilment en fitxers separats quan es facin massa llargs.

A continuació podem veure un exemple final de la primera línia d’un himne amb quatre estrofes, per a cor SATB. En aquest cas la lletra de les quatre parts és la mateixa. Observeu com utilitzem variables per a separar la notació musical de l’estructura de pentagrames. Observeu també com s’utilitza una variable, per a la qual hem escollit el nom ‘TimeKey’ («compàs i tonalitat»), per a que contingui diverses instruccions que s’usaran dins dels dos pentagrames. A d’altres exemples se li sol donar el nom de ‘global’.

keyTime = { \key c \major \time 4/4 \partial 4 } SopMusic = \relative { c'4 | e4. e8 g4 g | a4 a g } AltoMusic = \relative { c'4 | c4. c8 e4 e | f4 f e } TenorMusic = \relative { e4 | g4. g8 c4. b8 | a8 b c d e4 } BassMusic = \relative { c4 | c4. c8 c4 c | f8 g a b c4 } VerseOne = \lyricmode { E -- | ter -- nal fa -- ther, | strong to save, } VerseTwo = \lyricmode { O | Christ, whose voice the | wa -- ters heard, } VerseThree = \lyricmode { O | Ho -- ly Spi -- rit, | who didst brood } VerseFour = \lyricmode { O | Tri -- ni -- ty of | love and pow'r } \score { \new ChoirStaff << \new Staff << \clef "treble" \new Voice = "Sop" { \voiceOne \keyTime \SopMusic } \new Voice = "Alto" { \voiceTwo \AltoMusic } \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseOne } \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseTwo } \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseThree } \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseFour } >> \new Staff << \clef "bass" \new Voice = "Tenor" { \voiceOne \keyTime \TenorMusic } \new Voice = "Bass" { \voiceTwo \BassMusic } >> >> }

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Música vocal section ‘Música vocal’ in Referència de la notació.

This document was generated by gub on Juliol 13, 2020 using texi2html 1.82.

Altres idiomes: English, česky, deutsch, español, français, magyar, italiano, 日本語, nederlands.
Quant a la selecció automàtica de la llengua.