3.1 Com funcionen els fitxers d’entrada del LilyPond

@translationof How LilyPond input files work

El format d’entrada del LilyPond és força lliure en la seva forma i concedeix els usuaris amb experiència molta flexibilitat per estructurar els seus fitxers de la forma desitjada. Nogensmenys, tota aquesta flexibilitat pot fer que les coses es tornin confuses per als nous usuaris. Aquesta secció us explicarà part d’aquesta estructura, però pot obviar certs detalls per simplificar. Per veure una descripció més completa del format d’entrada, consulteu (notation)Estructura del fitxer section ‘Estructura del fitxer’ in Referència de la notació.

3.1.1 Introducció a l’estructura dels fitxers del LilyPond

@translationof Introduction to the LilyPond file structure

Un exemple bàsic de fitxer d’entrada del LilyPond és el següent:

\version "2.21.3"

\header { }

\score {
   … expressió musical composta …   % tota la música va aquí
  \layout { }
  \midi { }
}

Hi ha moltes variacions d’aquest esquema bàsic, però l’exemple constitueix un punt de partida útil.

Fins al moment, cap dels exemples que heu pogut veure utilitza la instrucció \score{}. Això és així perquè el LilyPond afegeix automàticament les ordres addicionals que es requereixen quan li proporcionem una entrada senzilla. El LilyPond tracta una entrada com aquesta:

\relative {
  c''4 a d c
}

com una abreviatura d’aquesta altra:

\book {
  \score {
    \new Staff {
      \new Voice {
        \relative {
          c''4 a b c
        }
      }
    }
    \layout { }
  }
}

En altres paraules, si l’entrada consta d’una única expressió musical, el LilyPond interpreta el fitxers com si l’expressió musical estigués rodejada per un embolcall fet per les instruccions que acabem de veure.

v

¡Advertiment! Molts dels exemples que apareixen a la documentació del LilyPond ometen les instruccions \new Staff i \new Voice, deixant que es creïn de forma implícita. Això funciona bé per a exemples senzills, però per a exemples més complicats, especialment quan s’usen instruccions addicionals, la creació implícita dels contextos poden donar lloc a resultats inesperats, fins i tot en ocasions crear pentagrames no desitjats. La forma de crear contextos de forma explícita s’explica a Contextos i gravadors.

En tot cas, per ara anem a tornar al primer exemple per examinar l’ordre \score, deixant les altres en la seva forma predeterminada.

Un bloc \score sempre ha de contenir una expressió musical única, que ha d’aparèixer immediatament després de la instrucció \score. Recordeu que una expressió musical pot ser qualsevol cosa, des d’una sola nota fina una enorme expressió composta com ara

{
  \new StaffGroup <<
     … inseriu aquí la partitura completa d'una òpera
  de Wagner … 
  >>
}

A causa que tot es troba dins de { … }, compta com una expressió musical.

Com hem vist anteriorment, el bloc \score pot contenir altres coses, com ara

\score {
  { c'4 a b c' }
  \header { }
  \layout { }
  \midi { }
}

Observeu que aquestes tres instruccions (\header, \layout i \midi) són especials: a diferència de la resta de les instruccions que comencen amb una barra invertida (\), no són expressions musicals i no formen part de cap expressió musical. Per tant, es poden posar dins d’un bloc \score o a fora d’ell. De fet, aquestes instruccions se situen en general fora del bloc \score (per exemple, \header se sol col·locar abans de la instrucció \score, com mostra l’exemple que apareix al principi de la secció.)

Dues instruccions més que no hem vist són \layout { } i \midi { }. Si apareixen tal i com es mostren aquí, fan que el LilyPond produeixi una sortida impresa i una sortida MIDI, respectivament. Es descriuen amb tot detall al manual de Referència de la notació, a (notation)Disposició de la partitura section ‘Disposició de la partitura’ in Referència de la notació i a (notation)Creació de sortida MIDI section ‘Creació de sortida MIDI’ in Referència de la notació.

Podem escriure diversos blocs \score. Cada un d’ells rebrà el mateix tractament que una partitura independent, però es combinaran tots junts a un fitxer de sortida únic. No fa falta cap instrucció \book, es crearà un implícitament. No obstant, si voleu fitxers de sortida separats a partir d’un únic fitxer ‘.ly’, aleshores cal utilitzar l’ordre \book per separar les diferents seccions: cada bloc \book produeix un fitxer de sortida diferent.

En resum:

Cada bloc \book crea un fitxer de sortida diferent (per exemple, un fitxer PDF). Si no hem escrit un de forma explícita, el LilyPond envolta tot el nostre codi d’entrada dins d’un bloc \book de forma implícita.

Cada bloc \score és un tros de música separat dins d’un bloc \book.

Cada bloc \layout afecta el bloc \score o \book dins del qual apareix (és a dir, un bloc \layout dins d’un bloc \score) afecta solament a aquest bloc \score, però un bloc \layout fora d’un bloc \score (que per això està dins d’un bloc \book, ja sigui explícit o implícitament) afecta als blocs \score que estan dins d’aquest \book.

Per veure més detalls, consulteu (notation)Diverses partitures a un llibre section ‘Diverses partitures a un llibre’ in Referència de la notació.

Una altra magnifica drecera és la possibilitat de definir variables com es mostra a Organitzar les peces mitjançant variables. Totes les plantilles fan servir el següent:

melodia = \relative {
  c'4 a b c
}

\score {
  \melodia
}

Quan el LilyPond examina aquest fitxer, agafa el valor de melodia (tot el que hi ha després del signe igual) i l’insereix a tot arreu que veu \melodia. No es requereix una cura especial amb el nom (pot ser melodia, global, CompasArmadura, madretadelpiano o fulanet o qualsevol altre). Recordeu que pot ser gairebé qualsevol nom que se us acudeixi, sempre i quan contingui sols caràcters alfabètics i sigui diferent a qualsevol dels noms d’instrucció del LilyPond. Per veure més detalls, consulteu Estalvi de tecleig mitjançant variables i funcions. Les limitacions exactes que afecten els noms de variable es detallen a (notation)Estructura del fitxer section ‘Estructura del fitxer’ in Referència de la notació.

Vegeu també

Per veure una definició completa del format del codi d’entrada, consulteu (notation)Estructura del fitxer section ‘Estructura del fitxer’ in Referència de la notació.

3.1.2 La partitura és una (única) expressió musical composta

@translationof Score is a (single) compound musical expression

En la secció anterior, Introducció a l’estructura dels fitxers del LilyPond, hem pogut veure l’organització general dels fitxers d’entrada del LilyPond. Però sembla que ens hem salta la part més important: com esbrinem què escriure després de \score?

No ens hem salta res de res. El gran misteri és, senzillament, que no hi ha cap misteri. La línia següent ho explica tot:

Un bloc \score ha de començar amb una expressió musical composta.

Per comprendre el que s’entén per expressió musical i expressió musical composta, potser trobeu útil fer un repàs al tutorial, Explicació de les expressions musicals. En aquesta secció vam veure com elaborar grans expressions musicals a partir de petites peces (començàvem amb notes, després acords, etc.). Ara partirem d’una gran expressió musical i recorrerem el camí invers cap avall. Per simplicitat, farem sols un cantant i un piano. No necessitem un StaffGroup (que simplement agrupa un cert nombre de pautes amb una clau a l’esquerra) per a aquest conjunt, i aleshores el retirem. Tot i així, sí necessitem pentagrames per a un cantant i un piano.

\score {
  <<
    \new Staff = "cantant" <<
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
    >>
  >>
  \layout { }
}

Aquí hem assignat noms als pentagrames: “cantant” i “piano”. Això no és essencial en aquest moment, però és un hàbit que resulta útil cultivar de manera que podem saber d’una ullada per a què és cada pentagrama.

Recordeu que utilitzem << … >> en comptes de … } per presentar la música simultània. Això fa que les parts vocals i del piano apareguin una sobre l’altra a la partitura. La construcció << … >> no seria necessària per al pentagrama del cantant a l’exemple de dalt si conté solament una expressió musical seqüencial, però es necessitarien els << … >> en comptes de les claus si la música d’aquest pentagrama anés a contenir dues o més expressions simultànies, per exemple dues veus simultànies, o una veu amb lletra. Tindrem una veu amb lletra, per la qual cosa es requereixen els angles dobles. Després afegirem quelcom de música real; per ara limitem-nos a posar unes quantes notes i text de farciment. Si heu oblidat com afegir la lletra, podeu rellegir la secció \addlyrics de Elaborar cançons senzilles.

\score { << \new Staff = "singer" << \new Voice = "vocal" { c'1 } \addlyrics { And } >> \new PianoStaff = "piano" << \new Staff = "upper" { c'1 } \new Staff = "lower" { c'1 } >> >> \layout { } }

Ara tenim molts més detalls. Tenim la pauta del cantant: conté una Voice o veu (al LilyPond, aquest terme fa referència a un conjunt de notes, no necessàriament notes vocals – per exemple, un violí generalment toca una veu –) i el text de la cançó. També tenim una pauta de piano: conté un pentagrama superior (mà dreta) i un pentagrama inferior (mà esquerra), tot i que el pentagrama inferior encara no té la clau de Fa.

En aquest moment podríem començar a ficar les notes. Dins dels claus que segueixen a \new Voice = "vocal", podríem començar escrivint

\relative {
  r4 d''8\noBeam g, c4 r
}

Però si ho féssim, la secció \score es faria força llarga i seria més difícil comprendre el que passa. En comptes d’això utilitzarem identificadors o variables. Recordareu que les vam veure per primer cop a la secció anterior.

Per assegurar-nos que el contingut de la variable text s’interpreta com a lletra, el precedim amb \lyricmode. Igual que \addlyrics, això activa el mode d’entrada de lletra. Sense això, el LilyPond intentaria interpretar el contingut com a notes, cosa que generaria errors (Hi ha d’altres modes, vegeu (notation)Modes d’entrada section ‘Modes d'entrada’ in Referència de la notació).

Així doncs, tot escrivint algunes notes, i una clau de Fa per a la mà esquerra, ara tenim un fragment musical de debò:

melody = \relative { r4 d''8\noBeam g, c4 r } text = \lyricmode { And God said, } upper = \relative { <g' d g,>2~ <g d g,> } lower = \relative { b,2 e } \score { << \new Staff = "singer" << \new Voice = "vocal" { \melody } \addlyrics { \text } >> \new PianoStaff = "piano" << \new Staff = "upper" { \upper } \new Staff = "lower" { \clef "bass" \lower } >> >> \layout { } }

Quan escriviu una secció \score o quan l’esteu llegint, feu-lo a poc a poc i amb cura. Comenceu pel nivell exterior i després treballeu sobre cadascú dels nivells interiors. També és d’una gran ajuda ser molt estricte amb els marges (assegureu-vos que al seu editor de text cada element del mateix nivell comença a la mateixa posició horitzontal).

Vegeu també

Referència de la notació: (notation)Estructura d’una partitura section ‘Estructura d'una partitura’ in Referència de la notació.

3.1.3 Niuat d’expressions musicals

@translationof Nesting music expressions

No és essencial declarar tots els pentagrames al començament; es poden crear temporalment en qualsevol moment. Això és d’especial utilitat per crear seccions d’ossia (vegeu (music-glossary)ossia section ‘ossia’ in Glossari musical). A continuació presentem un exemple senzill que mostra com introduir temporalment un pentagrama nou mentre dura un fragment de tres notes:

\new Staff { \relative { r4 g'8 g c4 c8 d | e4 r8 << { f8 c c } \new Staff { f8 f c } >> r4 | } }

Noteu que la mida de la clau és igual a la que s’imprimeix en un canvi de clau (lleugerament més petita que la clau al principi d’una línia). Això és normal per a qualsevol clau que s’imprimeixi a la meitat d’una línia.

La secció ossia es pot col·locar a sobre del pentagrama de la manera següent:

\new Staff = "main" { \relative { r4 g'8 g c4 c8 d | e4 r8 << { f8 c c } \new Staff \with { alignAboveContext = "main" } { f8 f c } >> r4 | } }

Aquest exemple utilitza \with, que s’explica en tot detall més endavant. És un mitjà per modificar el comportament predeterminat d’un sol pentagrama. En aquest exemple, diu que el pentagrama nou s’ha de col·locar per sobre del pentagrama anomenat “main” en comptes de la posició predeterminada que seria per sota.

Vegeu també

Els fragments d’ossia s’escriuen sovint sense clau i sense indicació de compàs, i generalment amb una lletra més petita. Per fer això caldrien més ordres que encara no s’han vist. Vegeu Mida dels objectes i (notation)Pentagrames d’Ossia section ‘Pentagrames d'Ossia’ in Referència de la notació.

3.1.4 Quant a la impossibilitat de niuar claus i lligadures

@translationof On the un-nestedness of brackets and ties

A l’escriptura del fitxer d’entrada del LilyPond hem pogut veure alguns tipus de parèntesis, claus i claudàtors de diversos tipus. Obeeixen a diverses regles que el principi poden semblar confuses. Abans d’explicar aquestes regles, fem un repàs a les diverses classes de parèntesis, claus i claudàtors.

A les anteriors hem d’afegir d’altres construccions que generen línies entre o a través de les notes: les lligadures d’unió (marcades amb un accent corb, ~), els grups especials que s’escriuen amb \tuplet x/y { … }, i les notes d’adorn, que s’escriuen amb \grace { … }.

Fora del LilyPond, l’ús convencional dels parèntesis i d’altres claus requereix que els diversos tipus es trobin niuats correctament, com a: << [ { ( … ) } ] >>, de manera que els parèntesis que es tanquen han de trobar-se a l’ordre exactament oposat als dels parèntesis que s’obren. Això és un requisit per als tres tipus de parèntesis que es descriuen mitjançant la paraula ‘Tanca’ a la taula anterior: s’han de niuar correctament. Tanmateix, la resta de claus i claudàtors, que estan descrits per la paraula ‘Marca’ a la mateixa taula anterior, no han de niuar-se estrictament per cap raó amb cap dels altres parèntesis. De fet, aquests parèntesis no són parèntesis en el sentit que tanquen quelcom: simplement són marcadors que indiquen on comença o finalitza quelcom.

Així doncs, per exemple, una lligadura de fraseig pot començar abans d’una barra inserida manualment, i acabar abans que acabi la barra (una cosa que potser no sigui molt musical, però és possible):

\relative { g'8\( a b[ c b\) a] g4 }

En general, els diversos tipus de parèntesis, i els que es fan servir per grups especials, lligadures d’unió i notes d’adorn, es poden barrejar amb total llibertat. Aquest exemple mostra una barra que s’estén cap a l’interior d’un grup de valoració especial (línia 1), una lligadura d’expressió que es perllonga cap a l’interior d’un grup excedent, una lligadura d’unió que travessa dos grups especials, i una lligadura de fraseig que surt de l’interior d’un grup excedent (línies 3 i 4).

\relative { r16[ g' \tuplet 3/2 { r16 e'8] } g,16( a \tuplet 3/2 { b16 d) e } g,8[( a \tuplet 3/2 { b8 d) e~] } | \tuplet 5/4 { e32\( a, b d e } a4.\) }

This document was generated by gub on Juliol 13, 2020 using texi2html 1.82.

Altres idiomes: English, česky, deutsch, español, français, magyar, italiano, 日本語, nederlands.
Quant a la selecció automàtica de la llengua.